Divuit anys

Quan he aga­fat la revista que ara també vosal­tres teniu a les mans i he lle­git el dos­sier dedi­cat als joves que d'aquí a uns dies podran exer­cir el dret a vot per pri­mera vegada a la seva vida, d'entrada el que he fet és des­ma­iar-me. Un cop recu­pe­rat, us explico el motiu del meu esvaïment: aquesta penya de nous votants són nas­cuts al 1992. Jo no sé vosal­tres, però això de veure que la gent nas­cuda l'any olímpic ja és major d'edat em mareja i em fa caure a sobre de manera vio­lentíssima el recor­da­tori que un ser­vi­dor comença a acu­mu­lar més anys dels que vol­dria, ep, no pas perquè no vul­gui con­ti­nuar sumant-ne sinó perquè el temps corre massa de pressa. Això és una qüestió per­so­nal que no té més importància, però alhora hi ha una qüestió gene­ra­ci­o­nal que em fa pen­sar, amb una certa sen­sació que tran­sita entre el des­con­cert i la deso­lació, que els que ara fa entre vint i vint-i-cinc anys que votem hem acon­se­guit treure el país d'on era per tor­nar-lo a dei­xar exac­ta­ment al mateix lloc. L'any 1992, en ple apo­geu pujo­lista, CiU va obte­nir una amplíssima majo­ria de setanta dipu­tats, els repu­bli­cans lide­rats pel ven­ce­dor de no em feu dir ara quina pica­ba­ra­lla interna (ah, sí, la de Colom), van sumar-ne onze i els soci­a­lis­tes van obte­nir uns dis­cretíssims 40 dipu­tats que segur que ales­ho­res van tenir sabor amar­gant però que avui sig­na­rien a ulls clucs i ballant la conga per les ron­des fins a l'exte­nu­ació. Tret del cas dels soci­a­lis­tes, que sem­bla que apro­fun­di­ran la tendència catas­tro­fista, divuit anys després el pano­rama polític català que­darà, si fa no fa, de la mateixa manera: un par­tit de cen­tre­dreta naci­o­na­lista hegemònic i un inde­pen­den­tisme ino­pe­rant que, si fa no fa, i si cal afe­gint-hi algun out­si­der que es coli des de la porta extra­par­la­mentària, suma­ran els matei­xos escons que quan van néixer els joves que ara podran estre­nar vot. Roda món i torna a l'auto­no­misme, podríem dir. Si no fos.

Si no fos que seria una anàlisi molt super­fi­ci­al­ment estadística pen­sar que la pre­vi­si­ble victòria fol­gada de CiU té el mateix per­fil sobi­ra­nista baix que antany.

En aques­tes gai­rebé dues dècades hi ha alguna cosa que s'ha mogut, no tant a nivell elec­to­ral com a nivell sociològic, i això és l'ati­pa­ment d'Espa­nya. Hi ha molts més cata­lans que vol­drien mar­xar d'Espa­nya que no pas cata­lans que voten par­tits que pro­po­sen posar en pràctica a curt ter­mini la con­seqüència lògica d'aquest can­sa­ment: mar­xar-ne. Hi ha molts ciu­ta­dans d'aquest país que no tenen cap dubte que Espa­nya és el pas­sat, però que pri­o­rit­zen la con­so­li­dació d'un pre­sent d'esta­bi­li­tat política i rellançament econòmic. Per això, a diferència de la pri­mera època dau­rada con­ver­gent, ara hi ha una bona part de vot con­jun­tu­ral que, ideològica­ment, està a l'expec­ta­tiva. Si es com­plei­xen els pronòstics, CiU bas­tirà la victòria amb un elec­tor menys fidel, més de com­promís, més de volun­tat de canvi que no pas d'alter­na­tiva. Això caldrà tenir-ho en compte a l'hora de ges­ti­o­nar una majo­ria àmplia però sus­ten­tada en un per­fil de votant menys con­ver­gent que mai. O això, o és que CiU real­ment ja és una altra cosa.