Apologia del tres

Escric aquestes ratlles 3 dies després de l'anunci solemne de José Montilla que no pensa reeditar el tripartit. Setmanes enrere, potser també 3, Artur Mas declarava que ell no presidiria mai una aliança de govern de 3 forces polítiques. Com a màxim 2. I per què 2 i no 3? Si a la mateixa coalició que encapçala ja són 2. Total, allà on manen 2, manen 3. Què tenen contra el 3?

El 3 és un número místic: si dividim l'U que representa el Déu creador per les Tres Persones de la Santíssima Trinitat, el resultat és un 0,3 periòdic, això és un 0,333333, i afegiu-hi a continuació tots els 3 que vulgueu. Una xifra que ens aproxima a l'infinit en la seva constant repetició del 3 i que, en conseqüència, ens retornaria a l'U. Agradable lletania a les orelles de Nostre Senyor, segons Joan-Francesc de la Roca, fals baró de la Fondarella. Tan fals com la seva identitat, sospita el lector del llibre Vides improbables, del professor Ferran Sáez Mateu, editat per Acontravent. Aquest assagista agut i fulgurant, que en els seus títols anteriors ha sabut compaginar pensament original –allunyat dels tòpics habituals del gènere– amb amenitat discursiva i estil depurat, ens ofereix ara aquesta llepolia literària en forma d'apunts biogràfics de quatre heterodoxos catalans, de trajectòria vital i obra artística o científica certament improbables, però no impossibles, en el sentit que més d'un cop fa dubtar de si allò que s'hi explica és ficció o realitat. Sáez juga a l'equívoc i combina amb habilitat dades històriques, notes bibliogràfiques i conclusions més o menys fantasioses, fins al punt de crear una confusió de versemblances, seguint la petja d'alguns textos de Joan Perucho o Jorge Luis Borges. Així, entremig de l'erudició en bona part apòcrifa, descobrim la relació de referències llibresques i circumstàncies que van ser escrites o van succeir de debò, encara que puguin sonar més estrambòtiques que les inventades pel mateix compilador d'aquelles informacions que li va fornint un altre individu singular, fil vertebrador dels quatre capítols i potser el personatge més aconseguit de tots, el senyor Samuel Carasso, avesat a pontificar amb «aquella barreja de brillantor i insensatesa que comparteixen els grans oradors i els venedors ambulants». Carasso té com a escriptor de capçalera –i aprofita per citar-lo a cada moment, tant si ve a tomb com si no– el desconegut poeta cors Jean-Louis Ragghianti, artífex d'un sol volum titulat L'intérieur i autoeditat en 1913, de què no fa esment cap manual de literatura francesa, però que per aquell ancià botiguer lletraferit d'origen jueu contenia una profunditat metafísica no superada en tot el segle XX. Un parell de versos com a botons de mostra: «Une pierre attendit cent mille ans» i, d'un altre poema, «Je reconnais la souffrance grâce aux lieux». Potser no són gaire comprensibles, però ningú no pot negar que semblen profunds.

Carasso sentia també devoció per un prosista, el més increïble dels mencionats en el llibre però, paradoxalment, un dels més documentats: Celestí Barallat, regidor monàrquic de Barcelona, estudiós de la botànica funerària i autor d'un dels títols, segons Sáez, més tètrics de les lletres universals: Las plantas no comestibles de los cementerios.