La democràcia en perill

L'onada de con­flic­ti­vi­tat a França ha sorprès bona part de l'opinió pública. També ha rebut crítiques d'una opinió publi­cada pro­cliu a ajus­tar el dis­curs a les exigències del pen­sa­ment únic. Tan­ma­teix, el que suc­ce­eix als nos­tres veïns no és de fàcil inter­pre­tació. Més enllà d'una soci­e­tat alta­ment poli­tit­zada, de viure la mito­lo­gia com­mu­nard i soi­xa­te­hui­tard, els fran­ce­sos han ocu­pat el car­rer per expres­sar el seu males­tar pro­fund en com­pro­var com la retòrica repu­bli­cana con­trasta amb la rea­li­tat d'un govern despòtic on no resta espai per a la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana.

Al llarg dels dar­rers mesos gent de diversa edat, con­dició i ori­en­tació ideològica ha mani­fes­tat la seva ira amb múlti­ples referències a 1789. Des de la com­pa­ració de la sofis­ti­cada pri­mera dama amb Maria Anto­ni­eta, fins a la impu­ni­tat de la nova aris­tocràcia dels nego­cis arran de l'escàndol Bet­ten­court-L'Oréal (on els nous pri­vi­le­gi­ats són exi­mits, a la pràctica, de pagar impos­tos), els fran­ce­sos per­ce­ben la democràcia actual com un frau, car la volun­tat popu­lar és igno­rada i menys­tin­guda en les deci­si­ons del govern. El retard de l'edat de jubi­lació és la gota que ha fet ves­sar un got ja ple quan l'Assem­blea, tot con­tra­ve­nint el vot con­trari en un referèndum, acabà per sig­nar el trac­tat cons­ti­tu­ci­o­nal de la Unió Euro­pea. La ciu­ta­da­nia es veu exclosa en la presa de deci­si­ons polítiques, i per­cep que el que s'esdevé a l'Elisi és una mena de cop d'estat silenciós, on el “tot per al poble, sense el poble” subs­ti­tu­eix la ins­cripció repu­bli­cana de “liberté, ega­lité, fra­ter­nité”.

Una lec­tura opti­mista (i ingènua) podria fer pre­veure una efer­vescència revo­lu­cionària al país veí, tot fent res­sus­ci­tar els antics espec­tres del 68. Malau­ra­da­ment, els fan­tas­mes del maig francès són al govern, tot defen­sant uns interes­sos de classe que dis­ten molt d'ésser gene­rals. En aques­tes cir­cumstàncies, i tenint en compte que assis­tim a un procés glo­bal, és més pro­ba­ble que aquesta situ­ació d'irri­tació política pugui expres­sar-se vers movi­ments auto­ri­ta­ris, egocèntrics, rela­ci­o­nats amb els valors i les pràcti­ques de la ultra­dreta, molt de l'estil del Tea Party. Perquè en un con­text d'ato­mit­zació social i indi­vi­du­a­lisme, de deso­ri­en­tació moral i impotència de les esquer­res, grups d'ins­pi­ració reac­cionària amb faci­li­tat per cana­lit­zar la ira con­tra ene­mics con­crets, dis­po­sen d'un ter­reny ado­bat. No seria la pri­mera vegada. La crisi de la pri­mera post­guerra mun­dial recon­vertí democràcies ine­fi­ca­ces a l'hora de satis­fer les expec­ta­ti­ves popu­lars en règims auto­ri­ta­ris amb dosis legi­ti­ma­do­res de popu­lisme. I, malau­ra­da­ment, la fallida ideològica –i la inca­pa­ci­tat de for­mu­lar alter­na­ti­ves– dels par­tits d'esquer­res per­met cedir la ini­ci­a­tiva a tot aquest con­junt de for­ces ira­des i crei­xent­ment res­sen­ti­des con­tra una democràcia incom­pleta incapaç d'ofe­rir un benes­tar sufi­ci­ent.

San­ti­ago Niño Becerra, el polèmic eco­no­mista que va pre­veure el crash finan­cer de 2008 i que vati­cina una cai­guda encara més dramàtica enguany, con­si­dera ben fona­men­ta­da­ment que aquesta situ­ació dege­ne­rarà pre­ci­sa­ment en un auto­ri­ta­risme polític i una degra­dació de les lli­ber­tats indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves. Man­te­nir l'ordre en una situ­ació de cai­guda dramàtica dels nivells de vida i crei­xent exclusió social, pot por­tar els governs a vio­len­tar l'estat de dret. No cal dis­po­sar de capa­ci­tats ende­vi­natòries. La reta­llada dels sala­ris dels tre­ba­lla­dors públics, la impo­sició de la reforma labo­ral, els can­vis en el sis­tema de pen­si­ons, és això, un cop d'estat incom­pa­ti­ble amb la pròpia cons­ti­tució. La democràcia que tant s'enal­teix és des­truïda pels seus repre­sen­tants en ple­gar-se davant els interes­sos de les grans for­tu­nes. Perquè són aques­tes, com ho demos­tra una recent inves­ti­gació diri­gida per Robert Reich, antic secre­tari de Tre­ball de Clin­ton, les veri­ta­bles res­pon­sa­bles de la crisi. I és la seva col·lec­ti­vit­zació l'única solució via­ble.