Els castells

En els cas­tells hi és tot, resul­tat i esforç, pinyes i troncs, resistències i equi­li­bris. Ja és curiós que la ter­mi­no­lo­gia dels cas­tells vagi en el sen­tit con­trari que la dels arbres. Les pinyes són a baix, en els cas­tells gros­sos n'hi ha tres: la base, el folre, les mani­lles. Els troncs són més amunt: hi ha els quarts, els cin­quens, els sisens. A par­tir d'aquí, comença el pom de dalt, que es compta d'una altra manera: dosos, aixe­ca­dor i enxa­neta. Al pom i al tronc, hi ha cada cop més dones perquè man­te­nen més l'equi­li­bri. A les tres pinyes, en canvi, hi ha els homes. Tenen més resistència. Però els homes comp­ten també amb molts ajuts: les cros­ses, els con­tra­forts, les mans... De fet, encara que siguin només mans, en el cas­tell que estic mirant les aju­des arri­ben fins als quarts. Són també el pri­mer pis dels troncs. Els cin­quens ja estan sols. Per sobre d'ells, tres pisos més, sis per­so­nes. Com els cin­quens, cap d'elles no veu el cas­tell. Però són els cas­te­llers que mira tot­hom. El públic que hi ha a la plaça, els espec­ta­dors dels tele­vi­sors; si és que poden, els cas­te­llers de les pinyes. L'èxit dels cas­tell depèn d'ells. Ningú no es fixa en els quarts, que tam­poc no poden mirar i que són els menys vis­to­sos del tronc. Pot­ser són també els que aguan­ten més. O pot­ser ho són els cin­quens.

Temps d'elec­ci­ons. Tant si aca­ba­rem anant a votar com si no, molts de nosal­tres pen­sem que par­lem de política, quan molt sovint par­lem només dels líders. Del que fa d'enxa­neta, dels del pom de dalt, dels dels pisos més alts del tronc. No sé si tots aquells líders aguan­ten l'equi­li­bri dels seus par­tits. Però fan pinya? Jo diria que no, si més no, que no en fan tanta com els de sota.