A l'infern

Aquesta set­mana m'han par­lat de l'Eze­quiel. Tenia 6 anys, i tre­ba­llava com a esclau en una explo­tació avícola de l'Argen­tina. L'Eze­quiel va morir fa 10 dies després que l'ope­res­sin per enèsima vegada d'un tumor cere­bral. Els dos últims anys els havia pas­sat entre la sang i els excre­ments de les galli­nes, mani­pu­lant verins, i d'aquesta manera acom­plint les fites que el patró impo­sava a la família. Diuen que les mes­tres de l'escola on anava ja havien adver­tit els pares que el nen s'ador­mia i fins i tot havia tin­gut algun des­mai. Pro­me­ses fal­ses d'una vida millor a una família de la províncies. Pen­sar a sor­tir de l'espi­ral de pobresa crònica en què es tro­ba­ven va fer que per com­plir amb la feina, tots ells –també un nen de 6 anys– hagues­sin de tre­ba­llar. Voler sor­tir de la misèria ha mort l'Eze­quiel.

Al món són més de 250 mili­ons els nens que tre­ba­llen com a esclaus. Tenen entre 5 i 17 anys. Mans menu­des que es con­ver­tei­xen en eines que trans­por­ten càrre­gues fei­xu­gues, fan rases a terra, fabri­quen munició o roba molt trendy. Miners al Nepal, Costa d'Ivori, Tanzània, el Perú, Bolívia o Mongòlia. Pros­ti­tu­tes a Colòmbia o Indonèsia. Mà d'obra a les maqui­les de Costa Rica o de l'Índia, que cusen pilo­tes que xuten espor­tis­tes mul­ti­mi­li­o­na­ris, i samar­re­tes amb logos que lluïm indo­lents.

La majo­ria d'aquests nens no sap què sig­ni­fica dema­nar una joguina, tre­ba­llen sense hora­ris ni hono­ra­ris; i només tenen una obli­gació: acon­se­guir els diners que man­tin­guin les famílies. A molts països, i n'he cone­gut alguns casos, se sin­di­quen per poder exi­gir que els governs els garan­tei­xin hores per poder estu­diar. I l'Orga­nit­zació Mun­dial del Tre­ball mira de fer-nos creure que ho resol, pro­mo­vent coo­pe­ra­ti­ves que els alleu­gin l'horari, garan­tei­xin ingres­sos a les famílies, i així puguin anar a l'escola.

Era­di­car l'escla­vatge infan­til –com la fam o les guer­res– és soci­al­ment i econòmica impos­si­ble. O no? Cons­truir una opinió pública solidària i crítica que denunciï que molt del que con­su­mim i con­su­mi­rem els pròxims dies estan fets amb mans massa joves, pot­ser és una bona manera de començar.