El cara a cara

Avui fa una setmana que els anunciava categòricament que no hi hauria cara a cara entre Mas i Montilla. I ja ho veuen: si la Junta Electoral hi dóna el vistiplau, aquesta nit a ca la Terribas sembla que tindrem el primer cara a cara de la història entre dos candidats a la presidència de la Generalitat. Ja ho veurem. Jordi Pujol no l'havia volgut mai, un debat així, i això que al llarg de més de vint anys de mandat ja saben que va ser candidat en diverses ocasions. No li convenia. El president, per regla general, surt amb avantatge, apareix amb posat institucional i no té cap necessitat de posar-se a l'altura de cap candidat a substituir-lo. Ja ve just que li interessi anar a un debat a cinc, a sis o a set, o el que marqui en aquell moment la Junta Electoral. L'obligació de demanar un debat cara a cara, per lògica, doncs, és una competència de l'oposició, d'aquell candidat que aspira a treure la cadira al president. Aquest cop, però, la cosa ha anat just a la inversa. Montilla, que és el president, ha anat demanant de manera insistent un cara a cara amb el cap de l'oposició i aspirant a treure-li la cadira. Com que en el debat de diumenge Mas semblava el president i Montilla, el cap de l'oposició, potser té una certa lògica. Lluny de considerar que és una decisió a la desesperada, com a mi em va semblar, els seus assessors sostenen que estava tot preparat, i que l'estratègia era forçar un debat a dues bandes en què Montilla tingui temps per explicar el seu programa i es vegi clarament que el PSC té un projecte per a Catalunya molt diferent del de Mas. No en tinc cap dubte. Falta que pugui explicar-lo o que en sàpiga. Si no, pot demanar un altre cara a cara per dijous.