Tabac i toros

Vull que consti que sóc, des de fa anys, un exfu­ma­dor sense trau­mes ni nostàlgies de fum. I que em sem­bla impe­ca­ble el pro­ce­di­ment per era­di­car les cur­ses de braus a Cata­lu­nya, tot i que encara em sac­se­gen tics catatònics pel fet que el Par­la­ment que deia no, en nom del res­pecte degut als ani­mals, als toros..., deia sí, en nom de les sagra­des tra­di­ci­ons amb arrels, als cor­re­bous. Vali­dant, amb això, els argu­ments dels pro­tau­rins a favor de la con­si­de­ració de las cor­ri­das (no eròtiques, ¿o sí?) com a bé d'interès cul­tu­ral.

El debat se cen­tra ara en la neces­si­tat de collar més els addic­tes al vici del tabac. Estic segur que els experts en salut tenen raó quan vin­cu­len això de fumar amb un atemp­tat tan per­ma­nent com inne­ces­sari con­tra la salut. No dis­cu­teixo, per tant, l'objec­tiu de la llei futura. I sí, en canvi, les expo­si­ci­ons de motius, tant les par­la­mentàries com les extra­par­la­mentàries. Perquè els que invo­quen l'art, les herències cul­tu­rals, els hàbits que dis­tin­gien les pràcti­ques soci­als a l'hora de defen­sar els toros, ¿com és que no apli­quen aquesta mena d'argu­ments per defen­sar fuma­do­res i fuma­dors? Apas­si­o­nat com sóc del cinema en blanc i negre, ¿el puc enten­dre sense les dife­rents pràcti­ques de l'art de fumar? Dels cigars a les cigar­re­tes, dels bons fuma­dors de pipa, dels nos­tres ini­cis, gai­rebé clan­des­tins, als cel­tes, del regal d'or d'una par­tida de cali­que­nyos, etc., ¿en con­ser­vem, o no, la memòria sen­sual, ço és: amb la par­ti­ci­pació dels cinc sen­tits que sin­te­tit­zava el con­sum, indi­vi­dual o col·lec­tiu, del tabac? ¿Pro­hi­bi­ran dels museus de la indu­mentària l'exhi­bició dels esmòquings? ¿I tota la pin­tura fran­cesa dels segles XIX i XX on apa­re­guin fuma­dors en actiu?

Dis­crepo, també, del poc coratge dels que invo­quen raons de salut. Diuen, i és així, que fumar mata. ¿I que no mata el seden­ta­risme? Pro­hi­bir el seden­ta­risme, des d'un Par­la­ment, ara seria impos­si­ble perquè abans hau­rien de ser abo­lits els Par­la­ments, les aules uni­ver­sitàries, els actes litúrgics i un llarg etcètera d'actes que reque­rei­xen que els que hi par­ti­ci­pen esti­guin asse­guts. Penso, tot amb tot, que pro­hi­bir l'abús del seden­ta­risme cap­gi­ra­ria els nos­tres cos­tums i con­ver­ti­ria per exem­ple els excur­si­o­nis­tes en els veri­ta­bles aia­tol·làs d'un món sense refe­rents posi­tius. Com que temo, però, que la meva pro­posta no pros­pe­rarà –la meva vida ha estat una cursa frenètica cap al fracàs total, ai las!–, brindo per aquest món més legal, més sa i més enso­pit que ens arriba. Això sí: per impe­ra­tiu legal!