El lladre dels dissabtes

Els lla­dres són gent de forca, com deien a l'edat mit­jana. Aquesta és la versió aspra, però si als lla­dres els diem pis­pes i a robar, ram­pi­nyar, rebai­xem el dra­ma­tisme i ens situem al nivell del sai­net. A aquesta cate­go­ria per­ta­nyen els lla­dres de pa sucat amb oli que pro­ta­go­nit­zen notícies tan breus en què ni tan sols apa­reix el seu nom. La lite­ra­tura i el cine hau­rien de fer un home­natge al retaule de lla­dres de pega que des­ta­quen per la seva inèpcia.

Aquest diari va infor­mar fa uns dies que a la Sénia (Montsià) havien detin­gut un home que cada dis­sabte entrava en una casa a robar. Cada vegada que una pare­lla de seni­encs se n'anava a ballar al casal de jubi­lats, després tro­bava a fal­tar alguna cosa. Ho van denun­ciar i, per con­sell de la poli­cia local, van man­te­nir la con­su­e­tud saba­tina. El lla­dre, també. Va entrar per la fines­tra de la cuina i, quan va ser a dins, va tro­bar-hi uns poli­cies que l'esta­ven espe­rant. La resta de la notícia és rutinària, no té gaire interès. Jo hi veig més un conte de Pere Cal­ders que gira cap a un ter­ri­tori impre­vi­si­ble. Per exem­ple, el lla­dre queda sorprès en tro­bar tres poli­cies asse­guts al vol­tant de la taula del men­ja­dor, i encara més quan li pro­po­sen que par­ti­cipi en una par­tida de boti­farra. El joc es desen­vo­lupa amb tanta passió, que tots qua­tre que­den con­cer­tats per al dis­sabte següent. Des d'ales­ho­res cada dis­sabte s'aple­guen els matei­xos pro­ta­go­nis­tes al mateix lloc per jugar a car­tes, i el matri­moni els deixa pre­pa­rat, abans d'anar a ballar al casal, uns pana­dons de moni­ato amb vi ranci. Això sí, per fide­li­tat al seu esta­tus, el lla­dre entra i surt sem­pre per la fines­tra.

L'any 1956 es va estre­nar Rififí, una pel·lícula fran­cesa que nar­rava un roba­tori de joies amb un verisme meti­culós. El 1958 Mar­ce­llo Mas­tro­ianni, Vit­to­rio Gass­man i Totò van pro­ta­go­nit­zar-ne una rèplica bufa en un film que aquí es va titu­lar Rufufú. Es trac­tava d'una colla d'arre­ple­gats que pre­te­nien robar una caixa forta i l'únic botí que van acon­se­guir repar­tir-se va ser un esto­fat de vede­lla. El lla­dre dels dis­sab­tes sem­bla d'aquesta colla.