El frau Montilla

Zapa­tero endo­lla Mon­ti­lla a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat fent-li jurar un tri­par­tit sense mara­ga­lla­des i amb una gestió més silen­ci­osa. El minis­tre de car­net –de natu­ra­lesa grisa– obe­eix fidel­ment; omple el país de tune­la­do­res, endor­misca els ali­ats inde­pen­den­tis­tes i deixa que Joan Saura se la foti tot solet. El pro­jecte Mon­ti­lla és creat a Madrid, però l'ima­gi­nari que el jus­ti­fica davant els seus elec­tors és pura­ment català; calia (deien els pro­fe­tes d'aquells temps, que ara podeu cer­car als bas­sals...) un pre­si­dent por­ta­veu dels altres cata­lans, que ens escrivís la crítica de la Cata­lu­nya pura, i tot ple­gat per incor­po­rar al poder una gene­ració de ciu­ta­dans vexada pel cato­li­cisme pujo­lista de pagès i la bur­ge­sia cul­tu­reta dels Mara­gall. Pin­tava bé...

Els esquer­rans de cor, exces­si­va­ment romàntics, van con­fiar que el peó menys pre­pa­rat els faria rut­llar final­ment l'ascen­sor social. Però aquí arri­ben el frau i la men­tida. Qua­tre anys després de la pre­sidència de Mon­ti­lla, les estruc­tu­res del país seguei­xen total­ment intac­tes, con­tro­la­des per idèntics cognoms. L'arri­bada a corre-cuita del defe­nes­trat Cor­bacho no ha pogut esme­nar el cinisme d'un pre­si­dent incapaç de cana­lit­zar les espe­ran­ces legítimes d'uns ciu­ta­dans expul­sats de la vida política durant vint-i-sis anys. El pit­jor d'aquest pre­si­dent és que ni ha sabut emprar la part certa de demagògia que l'ha por­tat al càrrec; ni els seus acòlits més res­sen­tits amb la bur­ge­sia con­ver­gent o espa­nyo­lista gosa­ran defen­sar-lo, a par­tir d'ara.

Qui es decla­rarà mon­ti­llista, en el futur? Qui escriurà sobre un pre­si­dent insuls que, en el dar­rer míting de cam­pa­nya del PSC, vèiem ver­go­nyo­sa­ment eclip­sat per ZP i la del­fina Chacón? Els cata­lans ens hem de feli­ci­tar; hem pagat a Mon­ti­lla clas­ses de català durant qua­tre anys, sabem que ara diu “nogens­menys” en la inti­mi­tat, i no ens ha fet res ama­gar-nos en una cova quan el sentíem par­lar d'un escrip­tor recent­ment tras­pas­sat, amb el conei­xe­ment d'un tra­mo­ista. Desitjo hones­ta­ment que l'esquerra cata­lana oblidi ben aviat aquest dar­rer mal­son. I, pels que encara espe­ren arri­bar al poder algun dia, que mai més cai­guin en el frau Mon­ti­lla.