I Carretero es va amagar

Per més vol­tes que hi faig, encara és hora que acabi d'enten­dre per què el líder de Rea­gru­pa­ment, Joan Car­re­tero, va deci­dir la nit elec­to­ral tan­car-se a casa seva a Puig­cerdà i no donar la cara davant els seus mili­tants i el públic en gene­ral. Car­re­tero va al·legar que ahir al matí havia d'aten­dre la seva con­sulta mèdica a Puig­cerdà, però, fran­ca­ment, aquesta excusa em sem­bla de mal paga­dor. I tot això sense entrar a valo­rar qui­nes alter­na­ti­ves hi havia per elu­dir aquest com­promís o les mane­res d'arri­bar més o menys des­can­sat a lloc, encara que sigui tard a la nit. Ras i curt, Car­re­tero no va voler afron­tar la situ­ació i va aban­do­nar els mili­tants i segui­dors que tant i tant han fet per ell en aquesta cam­pa­nya engan­xant car­tells i pen­jant pan­car­tes arreu de les comar­ques giro­ni­nes, sovint amb diners de la seva pròpia but­xaca. I van haver de ser ells tots solets els que, per par­lar en llen­guatge necrològic –que diríem que s'entre­veu força ade­quat al cas– ela­bo­res­sin el dol. Joan Car­re­tero és un per­so­natge ben pecu­liar, però hi ha pecu­li­a­ri­tats que, a vega­des, són d'una mala edu­cació suprema.