Ens serveix Ayn Rand?

“Quan un home, una enti­tat finan­cera o una soci­e­tat al com­plet s'acosta a la fallida, hi ha dos camins a seguir: poden eva­dir-se de la cru­el­tat de la situ­ació i actuar de manera frenètica, cega, donar res­pos­tes momentànies, enlles­tir, sigui el que sigui –en cap moment mirant enda­vant–, men­tre exi­gei­xen que ningú no posi nom a les coses i, a la vegada, i de manera des­es­pe­rada, con­fien que suc­ce­eixi algun esde­ve­ni­ment aliè que els pugui sal­var de l'atzu­cac. O pel con­trari: poden iden­ti­fi­car la situ­ació, com­pro­var qui­nes són les prer­ro­ga­ti­ves, des­co­brir els valors ama­gats i ence­tar la recons­trucció”. Així comença el pri­mer lli­bre de filo­so­fia d'Ayn Rand, The New Inte­lec­tual, publi­cat el 1961. En triaré dues crítiques: Sid­ney Hook, en el New York Times va dir: “Una com­bi­nació única de tau­to­lo­gia i extra­va­gant absur­di­tat”. Pit­jor la de Gore Vidal qui, a Esquire, afirmà: “S'ha de lle­gir per fe”, i la frase defi­nitòria: “La seva filo­so­fia és quasi per­fecta, en la immo­ra­li­tat”.

Ayn Rand, jueva, filla de far­macèutic, nas­cuda a Sant Peters­burg i autora de diver­ses novel·les d'èxit mun­dial –que reco­mano que lle­gei­xin, tot i que no les he tro­bat en català–, amiga de Dis­ney, Nureyev, Art­hur Miller i allar­gada influència en Alan Gre­ens­pan, pre­si­dent de la Reserva Fede­ral dels EUA. Ara, ha res­sus­ci­tat! Està de moda citar-la com a seriós pro­jec­til intel·lec­tual con­tra el pre­si­dent Obama.

Aquesta bas­tida filosòfica que defensà l'indi­vi­du­a­lisme com a valor de la vida humana –sobre­tot–, la de l'artista o l'empre­ne­dor, con­tra la mas­si­fi­cació de les lleis que pro­pugna Obama, crec que és una fal·làcia dels que apos­ten pels diners com a mitjà i fi en si mateix.

Els demòcra­tes han patit, en les elec­ci­ons de novem­bre, un ter­ra­bas­tall extre­mista, per part de can­di­dats repu­bli­cans com: Shar­ron Angle per Nevada o Chris­tine O'Don­nell per Delaware. Una se'n riu que l'autisme sigui decla­rat una malal­tia; men­tre que l'altra apunta que “la doc­trina de l'evo­lució és un mite, sense base científica” i tanca l'argu­ment dient: “Per què encara hi ha micos que no han evo­lu­ci­o­nat? Per què? Per què?”

“Obama no sap com expli­car-se”. La frase fami­liar pels car­rers de Geor­ge­town. Men­tre ell intenta rao­nar, els repu­bli­cans fan ser­vir amb lleu­ge­resa Ayn Rand i teo­ries tan fona­men­ta­lis­tes com que la Cons­ti­tució és un text sagrat que ha de ser inter­pre­tat lite­ral­ment. Sarah Palin ha dit que “la Cons­ti­tució està basada en el Déu de la Bíblia i en els deu mana­ments”. Palin és una geni de les fra­ses para­do­xals i pro­ba­ble­ment serà rival d'Obama en les pro­pe­res elec­ci­ons.

Els vint-i-un mesos de govern d'Obama han donat unes quan­tes ale­gries; mal­grat que Guantánamo segueix obert, hi ha banys de sang a l'Iraq i tant el govern d'Afga­nis­tan com les tro­pes des­ta­ca­des tenen difi­cul­tats per dis­tin­gir la població civil dels ter­ro­ris­tes, tot lle­gats de l'admi­nis­tració Bush.

Obama ha fet un llarg camí en res­tau­rar la imatge d'Amèrica en hores bai­xes: ha reprès la Con­venció de Gine­bra com a guia, ha esta­bi­lit­zat el col·lapse del sis­tema finan­cer, ha ence­tat un pro­grama per reno­var a fons les infra­es­truc­tu­res bàsiques del país i ha pas­sat a empen­tes i rodo­lons la llei de sani­tat pública la qual, mal­grat els seus defec­tes, és la peça legis­la­tiva més impor­tant des que el pre­si­dent Lyn­don John­son signà la Medi­care. Ara bé, si tot­hom el va admi­rar per la seva eloqüència en llui­tar per les pre­si­den­ci­als, a l'hora d'expli­car la seva llei sanitària qual­se­vol ho hau­ria fet millor. En canvi la Palin –qui s'ha gua­nyat el sobre­nom de supo­si­tori amb pin­ta­lla­vis– ho ha cla­vat en l'ima­gi­nari amb l'expressió: “Death panels”. O sigui, els tri­bu­nals de la mort que deter­mi­na­ran la sani­tat pública.

“Aquesta dona vol ser pre­si­dent”, van dir de la Palin. Ayn Rand escri­via que els diners són només una eina i que “donen els mit­jans per satis­fer desit­jos, però en cap cas des­lliu­ren dels desit­jos”.