Món Vivó

La ciu­tat de Girona sol ser gasiva a l'hora de reconèixer els mèrits dels seus fills il·lus­tres però el cert és que en el cas de Car­les Vivó s'ha fet un acte de meres­cuda justícia. L'expo­sició Una vida amb molts camins, ins­tal·lada al Museu d'Història de la Ciu­tat, fa un repàs de la per­so­na­li­tat artística d'aquest gironí, que expe­ri­men­tava una trans­for­mació vital una vegada s'havia des­em­pa­lle­gat de la seva burocràtica feina dar­rere les parets del Mon­tepío, de la car­re­tera Santa Eugènia.

En Vivó era, efec­ti­va­ment, un tas­ta­o­lle­tes, un home inquiet, un gironí que esti­mava la seva ciu­tat i ho feia de la manera que millor sabia, com era par­ti­ci­par en múlti­ples acti­vi­tats artísti­ques, que ana­ven de la inter­pre­tació en els mun­tat­ges que solia orga­nit­zar Proscènium a l'aire lliure a la foto­gra­fia, pas­sant pel dibuix, la pin­tura, el car­te­llisme o l'espe­ci­a­li­tat que li va donar just reco­nei­xe­ment popu­lar: els con­tes embol­ca­llats d'aires de mis­teri i lle­genda. I sem­pre amb la seva Girona com a refe­rent vital, fent-la emer­gir de la gri­sor mit­jançant el tre­ball, la cre­a­ti­vi­tat i la il·lusió. L'expo­sició, en què es recu­llen magnífica­ment aquests camins d'en Vivó, res­tarà oberta fins el 6 de febrer de l'any vinent, però l'Ajun­ta­ment ha tin­gut l'encert d'edi­tar un catàleg, que és el com­pendi de la mos­tra però també de la memòria d'un home i el seu temps.