“Què n'heu fet, de la llum?”

L'editorial Herder acaba de publicar La llum del món, el llibre entrevista signat per l'alemany Peter Seewald i que té com a gran protagonista Benet XVI, el papa Ratzinger. El llibre, a diferència dels que coneixem del mateix Ratzinger, és molt més entretingut i possiblement més profitós, si del que es tracta és de conèixer el perfil del papa actual. Un dels grans esforços de Benet XVI ha sigut esborrar la imatge de Ratzinger. No deixa de ser un intent legítim, però bastant infructuós: “Geni i figura, fins a la sepultura”. I així és: la “blanca sotana que tot ho blanqueja” no aconsegueix fer-nos oblidar del tot la sotana del gran inquisidor que va ser abans i que continua sent Joseph Ratzinger, només que ara no té gaire temps per ocupar-se de qüestions doctrinals. Els temes que afecten la moral i l'ètica el tenen obsessionat. Però només aquells que tenen la sexualitat com a rerefons. Per exemple, el tema dels abusos perpetrats a menors per part d'alguns clergues. Seewald aborda el tema d'entrada, una mica per treure-se'l de sobre. Afirma que Benet XVI-Ratzinger se sent realment angoixat per aquest tema. Però de seguida es veu que l'angoixa tendeix a la retòrica, malgrat que Seewald no acaba d'anar al fons de la qüestió. No sabria dir si aquesta és una de les crisis més fortes que ha patit l'Església al llarg de la història, el que sí que sé és que la “sorpresa” que suposadament va tenir el papa actual sona falsa. La crisi no va aparèixer de “cop i volta” com afirma, sinó que es va anar gestant lentament, per culpa sobretot de la mala política –“el secret pontifici” o secret reservat al papa–, i ell hi va tenir molt a veure. Només vull recordar que el màxim responsables del dicasteri encarregat de dirimir el tema era ell. No es pot dir que l'escàndol hagués esclatat de cop, i que hagués omplert de llot el sacerdoci –i per extensió l'Església– i hagués posat sota sospita tots i cadascun dels capellans. No va ser així ni és així com s'ha viscut en el si de les parròquies i de les comunitats de base. Benet XVI hi passa de puntetes. Reconeix que la notícia dels casos no va ser “inesperada”, però sí la magnitud de l'escàndol, el qual va suposar-li un “un xoc inaudit”. Costa de creure. Ara bé: el que sí que devia ser un xoc inaudit va ser el ressò que va tenir en la premsa mundial. Això sí que probablement no s'ho esperava. Ja vaig dir que l'elecció de Ratzinger podia obeir, entre altres coses, al fet que fes d'apagafocs de l'incendi que anava creixent. Era el més indicat. Per allò de “qui l'ha segat, que el bati”.

Imagino que el llibre es vendrà com un best-seller. Al meu modest entendre, això també hauria de ser un xoc inesperat per a Benet XVI. I en canvi, ho trobarà normal. Tan “normal” com que el papa sigui rebut a tot arreu amb honors de cap d'estat. Ratzinger, segons afirma, detesta “tota aquesta parafernàlia” que acompanya els viatges papals. Però si és veritat que la detesta, com és que no fa res per canviar el protocol? La resposta és “perquè no pot”. Un papa –aclareix– “és un home totalment impotent, malgrat que té una gran responsabilitat”. Doncs bé: que actuï d'acord amb aquesta responsabilitat. No és el successor de Pere, el pescador de Galilea? Doncs que es calci les sandàlies de pescador, com va fer Joan XXIII, i que segueixi l'exemple de Pere. En el llibre Els fets dels apòstols hi trobarà l'autèntic protocol que hauria d'acompanyar el successor de Pere, el qual, per cert, no parlava directament amb Déu, com si tingués amb Ell una gran franquesa, sinó que feia les coses consultant-les abans amb els altres apòstols. La col·legialitat és un altres dels punts febles de Benet XVI. També l'ecumenisme. El seu és un fonamentalisme eclesiàstic. Primer, l'Església; després, l'Església, i finalment, l'Església. I d'aquí no el treus. Quina Església? La de sempre, malgrat que justament aquesta, la de sempre, no existeix. Sempre ha tingut alts i baixos, i sempre s'ha estat reformant i contrareformant, precisament perquè la deformació –respecte a l'Evangeli– ha sigut una constat en la seva història. D'aquí que no comparteixi el títol del llibre entrevista: La llum del món. És massa pretensiós. De llum del món, per a un cristià, només n'hi ha una: Jesús. Un Jesús que, per sort, neix cada any la nit de Nadal. Els cristians som tan sols un llumí. Sumats, tant podem ser una foguera per cremar-hi heretges, com una torxa que il·lumini el món sencer. Amb raó s'exclamava Paul Claudel, una mica més tard d'haver-se convertit, que no entenia que hi hagués tanta foscor al món. I preguntava: “Vosaltres, els que hi veieu, què n'heu fet, de la llum?”.