Miserables fenicis
No m'havia passat mai que en taules de tertúlia compartida o en converses improvisades a peu de carrer tots els participants estiguéssim d'acord davant la immundícia de la decisió d'un col·lectiu a l'hora de reivindicar millores laborals. Sempre hi havia punts de divergència en funció de la perspectiva més o menys conservadora de l'interlocutor o de les incomoditats que la vaga en qüestió havia suposat o suposaria. I tampoc m'havia passat mai que jo mateixa, estigués o no d'acord amb les reivindicacions reclamades, no trobés cap argument per justificar aquest dret. Només recordo un fet que hagi tingut una transcendència social, econòmica i política similar a la vaga salvatge i injustificable dels controladors aeris i que suposés un consens d'opinió similar: la reflexió posterior a un atemptat terrorista.
¿Comparable la decisió d'exercir el seu dret a vaga dels controladors el primer dia de l'inici del pont més llarg i esperat de l'any amb el fet tràgic d'un atemptat terrorista? I tant! Han atemptat, per dir-ne algun, contra el dret dels ciutadans a estar informats prèviament del que havia de passar i per tant decidir, lliurement, què fer. La decisió unilateral i prepotent ha comportat un perjudici irreparable a tots els que ja no podran estalviar per fer cap altre viatge, no podran veure com es casa la filla, el germà, el nét o el pare, no podran plorar durant l'enterrament de la persona estimada, o hauran perdut, entre altres coses, l'oportunitat d'accedir a una feina.
No senyors. No hi ha dret. És una vergonya i una immoralitat el que aquest col·lectiu ens ha fet a tots. Han eliminat amb la seva acció qualsevol possibilitat de justificació de les seves reivindicacions, perquè mai, i aquest és un principi bàsic de la democràcia, els meus drets poden estar per sobre dels dels altres. I, si quan això passa m'envien els militars a posar ordre i l'exèrcit ha d'intervenir per obligar-me a fer la meva feina buscant minimitzar el caos ja creat, jo he d' abaixar el cap, fer un mea culpa i demanar perdó sense esperar que les meves llàgrimes emocionin o compadeixin a ningú. Només les llàgrimes dels miserables fenicis resulten viscoses i no mullen.
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 07-12-2010, Pàgina 21
- El Punt. Barcelona 07-12-2010, Pàgina 21
- El Punt. Camp de Tarragona 07-12-2010, Pàgina 21
- El Punt. Comarques Gironines 07-12-2010, Pàgina 21
- El Punt. Penedès 07-12-2010, Pàgina 21
- El Punt. Maresme 07-12-2010, Pàgina 21
- El Punt. Vallès Occidental 07-12-2010, Pàgina 21