El millor regal

Ara que s'acosta la ras­te­llera de fes­tes anu­als en què els homes i les dones i les cri­a­tu­res que un dia seran homes i dones tenim el cos­tum, almenys per aquests verals, de fer-nos regals els uns als altres i els altres als uns, és d'agrair que les revis­tes que es pre­o­cu­pen més pels interes­sos dels lec­tors dei­xin per un dia els temes de reflexió, i d'anàlisi, i ens obse­quiïn amb una llarga llista de pos­si­bi­li­tats de ras­car-nos la but­xaca per fer feliços, o almenys inten­tar satis­fer els desit­jos dels nos­tres éssers esti­mats. Bé, ja ho sabem, ja, que sem­pre ens veiem obli­gats a fer algun regal a per­so­nes que no esti­mem però que, per motius pro­fes­si­o­nals, fami­li­ars o de rela­ci­ons soci­als també es con­ver­ti­ran en des­ti­na­ta­ris dels nos­tres pre­sents.

Sigui com sigui, ara mateix, a aques­tes altu­res del calen­dari, ja hauríeu de tenir més o menys clar en què i en qui us gas­ta­reu el pres­su­post des­ti­nat a obse­quis. Però aquesta no és la prin­ci­pal pre­o­cu­pació, em sem­bla. El mal­de­cap prin­ci­pal d'aques­tes fes­tes, després d'haver pas­sat pels tràngols con­se­cu­tius del tió i els Reis, no és pas encer­tar-la amb els pre­sents que fas, sinó que l'encer­tin amb els regals que et fan els altres. Conec gent que, dis­cre­ta­ment, encara fa la carta als Reis encara que passi de la cin­quan­tena, més que res per dei­xar clar què li agra­da­ria desem­bo­li­car. És clar que a totes les famílies sem­pre hi ha aquells simpàtics que pre­te­nen ser ori­gi­nals, ocur­rents i jugar amb el fac­tor sor­presa. Quan­tes cafe­te­res d'última gene­ració, amb les cor­res­po­nents capse­tes de mono­dosi, es poden arri­bar a acu­mu­lar en una sola llar per falta de coor­di­nació entre la iaia, el pare i, posem-hi, el germà gran. Quan­tes cues a la caixa de les devo­lu­ci­ons es podrien estal­viar si a cada família hi hagués algú que coor­dinés el tor­rent de con­su­misme de la mateixa manera que fa la llista del super­mer­cat per no tro­bar-se un dia amb sis ras­palls de dents nous i cap tub de den­ti­frici.

Per­so­nal­ment, si hagués de fer la meva carta als Reis hi posa­ria espe­ci­al­ment tot allò que no vol­dria que em rega­les­sin en cap cas. Perquè no vull pas­sar pel tràngol que algun dels meus parents més esti­mats em vul­gui fer feliç fent-me a mans una capsa viro­lada de l'inte­rior de la qual en surti un reci­pi­ent per con­ser­var fresc el juli­vert, o una bar­ba­coa portàtil, o una enva­sa­dora d'ali­ments al buit, o un lli­bre d'auto­a­juda, ni que sigui un lli­bre d'auto­a­juda des­ti­nat a tots aquells que no sabem com reac­ci­o­nar quan obrim un paquet i de dins en surt un regal que no ens agrada. Més que res perquè el lli­bre en qüestió arri­ba­ria massa tard per posar remei a la cara de cir­cumstàncies. El millor que et pot pas­sar a la vida quan s'acosta Nadal i Reis és arri­bar a la con­clusió que no et fa falta res perquè tens de tot. No cal ser ric, per arri­bar a aquest extrem de feli­ci­tat. Bàsica­ment, cal neces­si­tar poques coses, almenys coses mate­ri­als. I fins i tot si ens en calen algu­nes més que poques, la majo­ria arri­ba­rem a la con­clusió que no cal que per fer-nos feliços ens enco­lo­min gai­res andròmines. Dit això, haig de con­fes­sar que miraré de rega­lar mol­tes coses i me'n faré rega­lar. Perquè els comer­ci­ants també tenen dret a ser feliços.