Wikileaks

Wikileaks, la plataforma comunicativa que utilitza internet per filtrar documents secrets d'estats d'arreu del món, no només està posant en escac i mat les polítiques de diversos governs sinó que també està acorralant un determinat tipus de periodisme. Es podrà dir que la revelació dels grans secrets d'estat és una pràctica antiga, inherent a tot periodisme. D'acord. Però en aquest punt és pertinent recordar Matt Drudge, columnista que a través del modest bloc que tenia en el moment del seu esclat, l'any 1998, va anticipar-se als poderosíssims mitjans de comunicació dels EUA i va filtrar l'ampliació d'acusacions que pesaven sobre Bill Clinton amb relació al cas Lewinsky. La revolució de Drudge demostra que un canvi de suport sumat a la cíclica vulneració dels punts principals del codi deontològic del periodisme, impliquen una nova dimensió. El ciberespai significa un nou ordre de l'univers comunicatiu, i a partir d'aquí res no és exactament igual com abans. Mitjans de comunicació i consumidors palpem la matèria paradoxal de Wikileaks. D'una banda, amb una hipocresia indissimulada, els mitjans de comunicació –a través d'editorials, articles d'opinió o notícies que remarquen el presumpte perfil criminal de Julian Assange, dirigent d'aquesta plataforma– desacrediten Wikileaks. Però, de l'altra, en el mateix cos del diari, les revelacions de Wikileaks representen el principal objecte informatiu del dia. Mentrestant els usuaris vivim en un punt de suspensió: sense deixar de tenir immenses reserves per l'opacitat informativa que practica Wikileaks, però també sense deixar de conèixer i analitzar els valuosos materials informatius que aquesta firma divulga. Amb Wikileaks un pot sentir-se com davant dels libels cinematogràfics de Michael Moore: persuadit i, alhora, raonablement desconfiat.