Corrupció

Les dades de l'últim estudi sobre la per­cepció que tenim els ciu­ta­dans de la cor­rupció a Cata­lu­nya són fran­ca­ment reve­la­do­res. No pas perquè els resul­tats indi­quin que la majo­ria del per­so­nal pensa que a casa nos­tra no hi ha ni un pam de net ni en la política, ni als bancs, ni als sin­di­cats, ep!, ni tam­poc als mit­jans de comu­ni­cació. Aquest estat d'opinió era pre­vi­si­ble. La mal­fiança inve­te­rada res­pecte dels poders públics forma part de la per­so­na­li­tat col·lec­tiva dels pobla­dors d'aquest bonic racó de món i encon­torns. Dis­sor­ta­da­ment, per tant, els cata­lans demos­trem una tendència innata a exa­ge­rar els defec­tes i les debi­li­tats fins a l'extrem d'arri­bar a con­ver­tir-los en tret defi­ni­tori de la nos­tra idi­o­sincràsia.

Sobre­tot els defec­tes dels altres. Perquè allà on l'estudi és real­ment enri­qui­dor és en els epígrafs en què l'enques­ta­dor tra­vessa la fron­tera per­so­nal. Que tres de cada qua­tre com­pa­tri­o­tes con­si­de­rin que quan en un assumpte hi ha molt a gua­nyar tot­hom té un preu, és una dada interes­sant. Que un de cada cinc de nosal­tres trobi jus­ti­fi­ca­ble con­trac­tar un parent o amic per a un lloc en un orga­nisme públic si és a les teves mans, home, diu molt sobre la nos­tra per­cepció de l'hono­ra­bi­li­tat i la llei. I no par­lem del fet que un de cada qua­tre con­ciu­ta­dans trobi la mar de natu­ral que un pro­fes­si­o­nal de la sani­tat pública faci colar a les llis­tes d'espera algun parent, o que trobi accep­ta­ble que un alt càrrec públic rebi com a obse­qui d'alguna empresa una caixa de vi. La radi­o­gra­fia és magnífica. Pre­cisa. Tot país té els gover­nants que es mereix, diu aquell adagi que sem­bla que ens hagi estat feta a mida.