Opinió

PLAÇA MAJOR

Ningú com Godard

El seu cinema esdevé una altra manera de pensar

Cada cop que Jean Luc Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys. Godard és el cineasta més radical, més lliure i més innovador que hi ha hagut a la història de l'audiovisual. La seva força neix d'haver travessat 50 anys de la història estant sempre a l'avantguarda. En els 60, dins del període de la Nouvelle Vague, va mostrar de quina manera el debat entre cultura de masses i l'alta cultura podia donar peu a un seguit de produccions basades en el collage d'icones de la modernitat que podien desestabilitzar totes les lleis del classicisme. En els temps del maig del 68 va demostrar que no n'hi havia prou amb fer un cinema de contingut polític sinó que calia filmar i muntar de manera política, ja que la clau era en la forma. En els 70, mentre tot el món del cinema semblava apartar-se de l'impacte que el vídeo estava tenint en el món de l'art, Godard va investigar amb la electrònica i amb els formats televisius, demostrant que es podia treballar amb vídeo per buscar un model d'escriptura assagística. En els 80 i 90, va plantejar-se què suposava explicar una història i quin risc implicava narrar davant d'un espectador que no podia entendre la imatge com una cosa tancada sinó com a noves construccions de sentit. El seu desig de filmar va decantar-se cap a la recerca d'allò transcendent que hi ha darrere la immanència o cap a nous terrenys d'escriptura basats en el retrat i en la ubicació del seu jo. A finals del mil·lenni, Godard va desafiar les lleis de la gravetat amb Histoire(s) du cinéma, una obra collage que travessava la memòria del segle, a partir d'oposicions d'imatge, mentre es preguntava quin era el futur d'un sistema audiovisual que ja no passava ni per la ficció, ni pel documental, ni per l'assaig sinó per la posada en relació de tot tipus d'imatges supervivents del temps i la història. Avui, quan Godard acaba de complir 80 anys i després de rebutjar l'Oscar que li donaven a Hollywood, ens mostra a Film Socialisme –que acaba d'estrenar-se– que el futur del cinema passa per una idea nova d'obra col·lectiva en què les imatges d'alta definició dialoguin amb les de baixa definició del mòbil i en què la posada en escena estigui en tensió amb les imatges d'un arxiu. Gràcies a Godard, el cinema esdevé una altra manera de pensar, mentre es transfiguren les barreres de l'art contemporani.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.