Més parlament

La nova legis­la­tura que va començar ahir és la que fa nou, i el Par­la­ment on es desen­vo­lu­parà la tasca legis­la­tiva tindrà com a pre­si­denta una senyora per pri­mer cop en la història. Per pri­mer cop més enllà de les nou legis­la­tu­res que fa des de la recu­pe­ració de l'auto­go­vern, perquè, com va recor­dar en el dis­curs inau­gu­ral la senyora De Gis­pert, aquesta ins­ti­tució que pre­si­deix no és pas cosa de qua­tre dies, ni de tres dècades, sinó d'un gra­pat d'anys i panys inclo­ent-hi alguns parènte­sis pro­vo­cats per l'acci­den­tada tra­jectòria de les lli­ber­tats del “digne, sofert i lúcid poble català", dit també en parau­les pre­si­den­ci­als.

La novena legis­la­tura sos­pito que serà, a més, una de les més par­la­mentàries dels últims temps. D'aque­lles on la tasca a l'hemi­ci­cle, i als pas­sa­dis­sos i als des­pat­xos que el cir­cum­den, serà més intensa i es dis­pu­tarà a més ban­des que mai a l'hora d'arri­bar a pac­tes, a ente­ses i a sumar la mitja dot­zena de suports que fal­ta­ran al senyor Artur Mas per poder gover­nar amb la tran­quil·litat abso­luta que dóna la majo­ria per sobre dels sei­xanta-vuit dipu­tats. Venim de molt de temps de pac­tes esta­bles de govern (no és una iro­nia, almenys a l'hora de votar) o, abans, de socis pre­fe­rents. Al senyor Mas no se'l veu pas d'aquells que ho fien tot a una carta. Massa ser­vi­tuds a canvi de massa poc. I no es veu cap grup dis­po­sat a fer-li de crossa dili­gent. És l'hora de la política de dis­tri­buir joc, de ges­tos pun­tu­als i de com­pro­mi­sos dia a dia en un con­text amb una majo­ria prou fol­gada per fes­te­jar ara l'un, ara l'altre. De moment el PSC i el PP sem­bla que toquen una mica més de cuixa. Que­den qua­tre anys i el ball tot just comença.