Articles

Amb aquella alegria

Entre quatre parets

Que una mare de quatre fills sigui presidenta del Parlament és un gran què. Les dones necessiten la cambra pròpia que reclamava Virginia Woolf, però la societat necessita el talent femení en altres cambres.

És notícia que un home mos­se­gui un gos i, per desgràcia, és notícia que una dona pre­si­deixi el Par­la­ment català. Les notícies dei­xen de ser-ho per la força del cos­tum, i encara és lluny el dia que ens hàgim acos­tu­mat a veure dones en càrrecs direc­tius o de res­pon­sa­bi­li­tat pública. “Fallem els peri­o­dis­tes con­ver­tint-ho en la notícia del dia, i falla ella fent-ne ban­dera única”, em deia un col·lega (mas­cle, evi­dent­ment) via Twit­ter dijous pas­sat. No ho sé pas. En fem notícia perquè és notícia. I a mi m'encanta que la pri­mera pre­si­denta del meu Par­la­ment hagi obert una legis­la­tura que no serà gens fàcil amb una rei­vin­di­cació de la igual­tat i del paper de la dona. En èpoques de crisi el sos­tre de vidre sem­bla més intren­ca­ble que mai, i no arre­gla­rem res fent veure que no exis­teix. Per des­comp­tat, amic twit­te­ja­dor, que Núria de Gis­pert té altres mèrits que l'ava­len. D'entrada, el fet de ser dona no és cap mèrit: més aviat és una trava. I una sort, això també, però per altres raons.

Tant de bo que ens aca­bem acos­tu­mant a notícies com aquesta: senyal que la igual­tat serà un fet. Si hi hagués més dones al poder, de seguida ens dei­xa­ria de sor­pren­dre. Els humans ens acos­tu­mem de pressa a qual­se­vol cosa, bona o dolenta. Deu ser l'ins­tint de super­vivència, de tirar enda­vant. Ens habi­tuem a la injustícia, a la degra­dació social i moral, al que sigui. Les guer­res per­den l'interès mediàtic no pas per falta de sang, sinó per falta de nove­tats. El pri­mer mort ocupa por­ta­des de dia­ris i ens tras­balsa; l'enèsim ens pro­vo­ca­ria indi­ferència, però no tenim l'opor­tu­ni­tat de com­pro­var-ho perquè no se'n parla enlloc.

Acabo de lle­gir un lli­bre dels que et segres­ten. L'habi­tació, d'Emma Donog­hue, és la història d'una mare i un fill reclo­sos en tres metres qua­drats. La mare hi ha vis­cut durant set anys, des que un depra­vat la va aïllar de tot­hom per con­ver­tir-la en una esclava sexual. El fill, de cinc anys, hi ha nas­cut i no coneix res més que aque­lla cam­bra. No troba a fal­tar l'exte­rior perquè no es pot enyo­rar el que no s'ha tin­gut mai.

La novel·la passa de pun­te­tes pels detalls esca­bro­sos i es recrea en la relació entre una dona que es des­viu per edu­car i pro­te­gir el fill i una cri­a­tura pri­vada de tot excepte de l'amor de mare. L'habi­tació aborda el tema de la mater­ni­tat, una experiència que et fa tocar el cel i l'infern (i que, ai, pràcti­ca­ment t'impe­deix tren­car sos­tres de vidre). “Adme­tem, mares del món, que la mater­ni­tat se'ns pre­senta de tant en tant com una habi­tació tan­cada”, diu l'autora. Té raó: això és un segrest i les mares en som ostat­ges. Encara sort de la síndrome d'Esto­colm.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.