Regals

Fins ara podia sem­bla anecdòtic, o un tema menor, però esca­nyats com estem la majo­ria, hi ha mol­tes car­tes als Tres Reis d'adults o de nens tele­di­ri­gi­des per adults que, sense dub­tar que estan fetes per satis­fer la il·lusió de l'emis­sor, sem­bla que pren­guin el Pare Noel o els Reis Mags per il·lusos. Perquè arriba un punt que la “màgia” no ho pot fer tot, i menys si el “mag” no té recur­sos, no per obte­nir els conills que li dema­nen que tre­gui del bar­ret, sinó que no pot ni dis­po­sar de bar­ret. Arriba un punt que, entre tots ple­gats, hauríem d'anar posant fi a aquesta sobre­va­lo­ració dis­tor­si­o­na­dora que donem als objec­tes com a pana­cea de la feli­ci­tat. Serà com­pli­cat perquè com­prar i pos­seir arti­cles que no són de pri­mera neces­si­tat (i més si no els has de pagar tu) és gai­rebé l'únic reducte de poder reser­vat al ciu­tadà/con­su­mi­dor. Qui s'ha acos­tu­mat a rea­fir­mar la seva pui­xança econòmica a còpia d'acu­mu­lar béns, sent un grau de frus­tració altíssim quan veu que les càrre­gues econòmiques del dia a dia li fan min­var la capa­ci­tat d'adqui­rir allò que és acces­sori però que ens volen fer creure que és vital. Hi ha mol­tes mane­res de repar­tir il·lusió, d'inten­tar incul­car espe­rança per superar aquest temps de crisi. Una és apli­cant l'aus­te­ri­tat en la carta als Reis, i acon­se­guir així per la via de l'exem­ple que l'aus­te­ri­tat arribi als més petits. Hem de pen­sar que no fa tant una gran part dels seus avis mar­xa­ven tan con­tents el dia de Reis amb un gra­pat de man­da­ri­nes i un tros de fusta con­ver­tit en un camió que esti­ra­ven amb un fil. I que mol­tes famílies, avui, a molts racons del món, aban­do­na­rien la des­es­pe­ració si l'espe­rit nada­lenc (li donem el nom que li donem) els portés una ració diària d'ali­ments per cap per a l'any vinent.