Regals

Fins ara podia sembla anecdòtic, o un tema menor, però escanyats com estem la majoria, hi ha moltes cartes als Tres Reis d'adults o de nens teledirigides per adults que, sense dubtar que estan fetes per satisfer la il·lusió de l'emissor, sembla que prenguin el Pare Noel o els Reis Mags per il·lusos. Perquè arriba un punt que la “màgia” no ho pot fer tot, i menys si el “mag” no té recursos, no per obtenir els conills que li demanen que tregui del barret, sinó que no pot ni disposar de barret. Arriba un punt que, entre tots plegats, hauríem d'anar posant fi a aquesta sobrevaloració distorsionadora que donem als objectes com a panacea de la felicitat. Serà complicat perquè comprar i posseir articles que no són de primera necessitat (i més si no els has de pagar tu) és gairebé l'únic reducte de poder reservat al ciutadà/consumidor. Qui s'ha acostumat a reafirmar la seva puixança econòmica a còpia d'acumular béns, sent un grau de frustració altíssim quan veu que les càrregues econòmiques del dia a dia li fan minvar la capacitat d'adquirir allò que és accessori però que ens volen fer creure que és vital. Hi ha moltes maneres de repartir il·lusió, d'intentar inculcar esperança per superar aquest temps de crisi. Una és aplicant l'austeritat en la carta als Reis, i aconseguir així per la via de l'exemple que l'austeritat arribi als més petits. Hem de pensar que no fa tant una gran part dels seus avis marxaven tan contents el dia de Reis amb un grapat de mandarines i un tros de fusta convertit en un camió que estiraven amb un fil. I que moltes famílies, avui, a molts racons del món, abandonarien la desesperació si l'esperit nadalenc (li donem el nom que li donem) els portés una ració diària d'aliments per cap per a l'any vinent.