Els mites

Quan Johan Cruyff va defensar, alhora, la necessitat de portar publicitat a la samarreta del Barça amb la crítica a un acord per posar-n'hi, entrava en el regne dels mites, com va dir el president del Barça. “I els mites sempre tenen raó”.

Aquest seguiment incondicional i reverencial que fem sovint els catalans amb els mites i amb les posicions preconcebudes, potser és una especie de mandra de pensar i una por de tenir discurs propi. Ens agrada estar emboscats entre la multitud i fer de gregaris disciplinats. I com que el món es mou a una gran velocitat, restem aferrats a les idees de sempre, encara que sigui pagant un preu grotesc.

On s'han manifestat els pacifistes globalitzats en relació amb els dos seients buits de dos guanyadors de premis de la pau, segrestats per les dictadures dels seus països respectius? No es pot ser tant dogmàtic ni tant relativista! Hi haurà cap socialista català i espanyol que s'atreveixi a continuar defensant la seva ideologia, com han fet sempre, amb aquella superioritat moral, als adversaris? Amb quin argument intel·lectual, si és que en tenia, acusava de sectaris els de CiU, el president en funcions de Catalunya i encara líder els socialistes catalans José Montilla? Avui, l'esquerra ideològica, si fos prudent, ja no s'atreviria a parlar en termes de dretes i esquerres. Però tornant al principi de l'article: els mites sempre tenen raó.

A Catalunya, ben aviat entrarem en una altra legislatura i enfocarem un quadrienni infernal. Sospito que pot ser el pitjor de la història de la democràcia i també intueixo que els grans vençuts d'aquestes eleccions, inconscients de la magnitud de la seva tragèdia de gestió governamental i de resultats electorals, continuaran la demagògia com a element d'aportació al debat polític i econòmic. I fora bo, –molt bo!–, que l'oposició fos oposició en l'exigència d'eficiència, i en l'estalvi dels recursos tant escassos que tenim. En la composició del Parlament, ja hem vist moviments per acaparar càrrecs a la mesa, o la possibilitat de cedir diputats perquè allò que els vots democràtics no han permès, ho facin els components dels despatxos. En el fons de tot, no ho oblidem, és un mercadeig de poder i de diners.

Encara desconeixem la composició del proper govern i, per tant, ni tant sols no podem saber cap on pot anar, però sí que m'agradaria que fos una expressió de la Catalunya del segle XXI, amb tot el que això suposa.

Sociològicament, Catalunya ha evolucionat cap a un nacionalisme català desacomplexat en relació amb un Estat espanyol en ple replegament centralista. Sabem que el govern sortint ens ha deixat un país destrossat i irrellevant, i reconstruir-lo en tots els aspectes costarà molt d'esforç i decisió. Les dades de l'endeutament català demostren el que ens temíem, la falta de seny i sentit d'Estat dels sortints. L'herència l'haurem de pagar entre tots i ho haurem de fer en un entorn de màxima pressió dels mercats internacionals, de les agències de qualificació de risc, de l'UE, i del govern espanyol.

Quan el president en funcions José Montilla, diu que els entrants culparan de tot al tripartit, m'agradaria saber si ell se sent satisfet de la gestió que ha fet de l'endeutament català durant el seu mandat i especialment dels tres primers trimestres d'enguany, que l'ha augmentat 7.000 milions. Potser els mites també se senten orgullosos d'hipotecar el futur. I és que sempre tenen raó.