Articles

anàlisi

Els mites

El govern sortint
ens ha deixat un país destrossat
i irrellevant

Quan Johan Cruyff va defen­sar, alhora, la neces­si­tat de por­tar publi­ci­tat a la samar­reta del Barça amb la crítica a un acord per posar-n'hi, entrava en el regne dels mites, com va dir el pre­si­dent del Barça. “I els mites sem­pre tenen raó”.

Aquest segui­ment incon­di­ci­o­nal i reve­ren­cial que fem sovint els cata­lans amb els mites i amb les posi­ci­ons pre­con­ce­bu­des, pot­ser és una espe­cie de man­dra de pen­sar i una por de tenir dis­curs propi. Ens agrada estar embos­cats entre la mul­ti­tud i fer de gre­ga­ris dis­ci­pli­nats. I com que el món es mou a una gran velo­ci­tat, res­tem afer­rats a les idees de sem­pre, encara que sigui pagant un preu gro­tesc.

On s'han mani­fes­tat els paci­fis­tes glo­ba­lit­zats en relació amb els dos seients buits de dos gua­nya­dors de pre­mis de la pau, segres­tats per les dic­ta­du­res dels seus països res­pec­tius? No es pot ser tant dogmàtic ni tant rela­ti­vista! Hi haurà cap soci­a­lista català i espa­nyol que s'atre­veixi a con­ti­nuar defen­sant la seva ide­o­lo­gia, com han fet sem­pre, amb aque­lla supe­ri­o­ri­tat moral, als adver­sa­ris? Amb quin argu­ment intel·lec­tual, si és que en tenia, acu­sava de sec­ta­ris els de CiU, el pre­si­dent en fun­ci­ons de Cata­lu­nya i encara líder els soci­a­lis­tes cata­lans José Mon­ti­lla? Avui, l'esquerra ideològica, si fos pru­dent, ja no s'atre­vi­ria a par­lar en ter­mes de dre­tes i esquer­res. Però tor­nant al prin­cipi de l'arti­cle: els mites sem­pre tenen raó.

A Cata­lu­nya, ben aviat entra­rem en una altra legis­la­tura i enfo­ca­rem un qua­dri­enni infer­nal. Sos­pito que pot ser el pit­jor de la història de la democràcia i també intu­eixo que els grans vençuts d'aques­tes elec­ci­ons, incons­ci­ents de la mag­ni­tud de la seva tragèdia de gestió gover­na­men­tal i de resul­tats elec­to­rals, con­ti­nu­a­ran la demagògia com a ele­ment d'apor­tació al debat polític i econòmic. I fora bo, –molt bo!–, que l'opo­sició fos opo­sició en l'exigència d'eficiència, i en l'estalvi dels recur­sos tant escas­sos que tenim. En la com­po­sició del Par­la­ment, ja hem vist movi­ments per aca­pa­rar càrrecs a la mesa, o la pos­si­bi­li­tat de cedir dipu­tats perquè allò que els vots democràtics no han permès, ho facin els com­po­nents dels des­pat­xos. En el fons de tot, no ho obli­dem, és un mer­ca­deig de poder i de diners.

Encara des­co­nei­xem la com­po­sició del pro­per govern i, per tant, ni tant sols no podem saber cap on pot anar, però sí que m'agra­da­ria que fos una expressió de la Cata­lu­nya del segle XXI, amb tot el que això suposa.

Sociològica­ment, Cata­lu­nya ha evo­lu­ci­o­nat cap a un naci­o­na­lisme català des­a­com­ple­xat en relació amb un Estat espa­nyol en ple reple­ga­ment cen­tra­lista. Sabem que el govern sor­tint ens ha dei­xat un país des­tros­sat i irre­lle­vant, i recons­truir-lo en tots els aspec­tes cos­tarà molt d'esforç i decisió. Les dades de l'endeu­ta­ment català demos­tren el que ens temíem, la falta de seny i sen­tit d'Estat dels sor­tints. L'herència l'hau­rem de pagar entre tots i ho hau­rem de fer en un entorn de màxima pressió dels mer­cats inter­na­ci­o­nals, de les agències de qua­li­fi­cació de risc, de l'UE, i del govern espa­nyol.

Quan el pre­si­dent en fun­ci­ons José Mon­ti­lla, diu que els entrants cul­pa­ran de tot al tri­par­tit, m'agra­da­ria saber si ell se sent satis­fet de la gestió que ha fet de l'endeu­ta­ment català durant el seu man­dat i espe­ci­al­ment dels tres pri­mers tri­mes­tres d'enguany, que l'ha aug­men­tat 7.000 mili­ons. Pot­ser els mites també se sen­ten orgu­llo­sos d'hipo­te­car el futur. I és que sem­pre tenen raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.