Uff!!!

Ho repe­teixo: hi ha pilons d'esde­ve­ni­ments que sal­ten junts a la nos­tra ment i ens gene­ren pilons de res­pos­tes imme­di­a­tes. Una dar­rere l'altra, sense temps de res­pi­rar.

En aquest moment, el tema de la samar­reta del Barça demana parau­les i parau­les. Parau­les que s'alcen per damunt de cap de les altres.

El Barça, el nos­tre club, el Barça que és més que un club –almenys fins abans d'en Ros­sell–, el Barça que va reu­nir un movi­ment de poble fa dos anys, al vol­tant del tri­plet, el Barça que fa bri­llar els ulls de l'afició i de la no afició, durà la insígnia d'un país on els drets humans hi són estranys. Per fer un símil: ima­gi­nem que als anys cin­quanta, en ple fran­quisme, un país democràtic hagués tin­gut com a mas­cota la marca España? Vull dir la de l'àliga. Doncs, això. Amb un afe­gitó: la samar­reta durà una dona amb les mans lli­ga­des dar­rere l'esquena. Un cop baix, el de la junta del Barça. S'ha venut la dig­ni­tat per un plat d'or. I no tan sols la pròpia dig­ni­tat, que fins aquí té tot el dret de fer-ne el que li sem­bli. S'ha venut la dig­ni­tat de tota aque­lla afició amant d'aquests nois pujats a la Masia, que fan màgia amb la pilota, que ens ofe­rei­xen un ballet potent cada set­mana amb una pilota als peus que mor, irre­me­ia­ble­ment, a la por­te­ria dels con­trin­cants.

Ara deixo el Barça i la dig­ni­tat, i m'encanto sen­tint l'Obama pro­nun­ciar cor­rec­ta­ment, amb accent català, Pau Gasol. I ho repe­teix tres vega­des, Pau Gasol, sem­pre amb la neu­tra i amb la fri­ca­tiva-alve­o­lar-sonora per­fec­tes. I em pre­gunto: com es pot fer perquè els bar­ce­lo­nins apren­guin fonètica del pre­si­dent ame­ricà?

Reco­nec que és un tema menor com­pa­rat amb el del Barça, però heus-ne aquí un altre, espec­ta­cu­lar: Carod-Rovira fa una crida a l'aglu­ti­nació d'una esquerra cata­lana que ocu­pa­ria l'espai cen­tral que CiU deixa buit. La pro­posta ens sona: l'hem sen­tida pot­ser a la Tura, a l'Ernest Mara­gall, a en Cas­tells i a en Mas­ca­rell?