Felipe i Mataró
Felipe González va voler canviar la història d'Espanya. Aquella pauta clàssica del desenvolupament i el progrés de l'Estat espanyol, que, fins i tot, el rei Joan Carles I va invocar el dia que el TGV va arribar a València. Imagino Felipe tip d'haver de sentir Mataró-Barcelona per al primer tren i per a la primera autopista. I un altre cop Catalunya per a la primera trucada telefònica, per al primer enllumenat públic elèctric, per a la primera Exposició Universal o per als primers Jocs Olímpics ibèrics. Va decidir que Catalunya havia de deixar de ser la primera. I, de rebot, mantindria l'impertorbable aïllament de la resta d'Europa, amb l'ample ibèric que tan orgullós va fer sentir Franco i tota l'espanyolada feixista el dia que Hitler va arribar amb el seu tren a Hendaia. Felipe no va permetre que la línia d'alta velocitat unís Barcelona i Madrid el 1992, l'any olímpic. Va voler anar a l'Expo de Sevilla en AVE. Barcelona pot esperar. Tan presumptuós com poc europeista, per canviar la història, va començar la casa per la teulada: abans de caminar amb l'ample europeu i trencar l'aïllament amb Europa, va voler que la xarxa d'alta velocitat espanyola fos la més extensa d'Europa. El president Pujol, al qual tant admira, li reclamava l'ample europeu, sobretot a partir de Barcelona. I gràcies a Déu diumenge vam trencar l'aïllament i vam connectar-nos primer amb París, abans que amb Madrid.
