Malestars públics

No és moment de grans ale­gries. Hi ha comp­tes que, com ens deia El Roto sem­blen gra­tis perquè els estem pagant amb ànima: una ànima de doble cara, pri­vada i col·lec­tiva. Des­co­brir que, com en el conte, el rei-mer­cat va des­pu­llat i haver d'accep­tar que és qui mana, pro­du­eix un gran desànim a aquells, molts, que cre­uen que la política i els poders democràtics han de regu­lar la vida col·lec­tiva. D'altra banda, els dra­mes pri­vats dels atu­rats, dels invi­si­bi­lit­zats i dels que estan caient en la pobresa, des­tru­eix no sola­ment el benes­tar indi­vi­dual dels direc­ta­ment afec­tats, sinó el de tota per­sona que desitja poder mirar-se en els ulls dels altres ciu­ta­dans sense sen­tir ver­go­nya col·lec­tiva.Les mesu­res pre­ses pels governs –pot­ser ine­vi­ta­bles en aques­tes cir­cumstàncies– no han anat acom­pa­nya­des d'un con­vin­cent relat polític. Tant de bo el govern hagués dit: “Ho sen­tim molt. No ens queda més remei. Mal­grat que no ens agrada ni és això el que pen­sem que en un futur cal fer per la nos­tra ciu­ta­da­nia”. Però el silenci polític per­met que els fets i les deci­si­ons s'impo­sin com a única, con­tun­dent rea­li­tat. Rea­li­tat opaca que deixa molta gent sense refe­rents per com­pren­dre no sola­ment el que suc­ce­eix en l'eco­no­mia i els mer­cats (que, per cert, són tan sols una part de la com­plexa rea­li­tat humana i política...) sinó per saber què n'hem de fer, en aquests moments, dels nos­tres models de soci­e­tats plu­rals, igua­litàries i inclu­si­ves.

La gran pre­gunta enfront d'aquest silenci simbòlic i de la força acla­pa­ra­dora de la presència dels mer­cats és ja la clàssica: què fer? Mol­tes veus ens diuen que cal una nova política que enfor­teixi els meca­nis­mes democràtics i valo­ritzi el seu paper en la gestió dels assump­tes col·lec­tius. Són veus sen­sa­tes. Però es diu menys que ens cal també una nova ciu­ta­da­nia. Algu­nes experiències pas­sa­des són bones de recor­dar. Girem els ulls envers els ini­cis de la tran­sició democràtica al nos­tre país. Recor­dem la força d'una ciu­ta­da­nia que va ésser, tant com les altes instàncies de l'Estat i els fràgils par­tits polítics, pro­ta­go­nista del trànsit a la democràcia: pro­fes­si­o­nals, sin­di­cats, asso­ci­a­ci­ons, femi­nis­tes... milers de per­so­nes varen dur a terme una tasca que tenia tant a veure amb l'alli­be­ra­ment indi­vi­dual com en la con­questa de drets col·lec­tius. Perquè la força de la política i de la seva ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació es nodreix del com­promís ciu­tadà que busca el bé públic però que res­sona també de forma vital i per­so­na­lit­zada. Els neces­sa­ris can­vis en les pri­o­ri­tats, en les for­mes de fer política, la cor­res­pondència entre el que es diu a la tri­buna i el que es parla a cau d'ore­lla són qüesti­ons que depe­nen no sola­ment dels polítics, sinó de la ciu­ta­da­nia quan entén que al cos­tat dels drets hi ha deu­res i que tot el que és col·lec­tiu té a veure amb la seva per­sona.

Però actuar com a ciu­ta­da­nia té un preu, també en ànima, que hem d'estar dis­po­sats a pagar. Un preu que implica la capa­ci­tat i la volun­tat de trans­for­mar el males­tar, sovint la indig­nació que tanta ener­gia per­so­nal i col·lec­tiva pro­por­ci­ona, en alguna forma de cons­trucció. Que la indig­nació que neix en veure el poder impla­ca­ble d'aquest rei-mer­cat i els mals que oca­si­ona en les vides pro­pe­res i en les ètiques, es trans­formi en deci­si­ons cons­truc­ti­ves. Aquesta trans­for­mació no es pro­du­eix de forma automàtica, sinó que reque­reix una tasca per­so­nal i intrans­fe­ri­ble que alguna gent, massa, no està dis­po­sada o no pot arri­bar a fer. De no ésser així, queda tan sols l'esmi­co­la­ment del males­tar en una crítica dis­persa o la ins­tal·lació en un pes­si­misme glo­bal que decreta que res no podem fer. Amb­dues acti­tuds resul­ten ben útils als reis-mer­cats domi­nants. Tan sols una ciu­ta­da­nia pode­rosa, nodrida de for­tes sub­jec­ti­vi­tats podrà, un cop més, empènyer can­vis que tor­nin a donar la força i paraula a la política.