Quilòmetre zero

Comença una legislatura complexa que el proper president de la Generalitat ha resumit políticament dient que Catalunya entra en un procés de transició nacional per portar el país cap a un altre horitzó, atès que el catalanisme dels últims cent anys ha de canviar d'estratègia després de la topada amb el Tribunal Constitucional, que “ha tallat de soca-rel qualsevol possibilitat de fer evolucionar Espanya cap a un estat plurinacional”. Catalunya, digué Artur Mas en el seu discurs d'investidura, ha d'entendre que Espanya vol seguir sent una sola nació amb un sol estat. Però Espanya, afegí, ha d'entendre que Catalunya i el poble català no defalliran, com no ho han fet al llarg de la història, en la defensa del seu autogovern i les seves llibertats. Ens cal, per tant, forjar el nostre propi camí de futur, ens cal canviar i començar un nou camí, reblà el proper president de Catalunya.

En aquest sentit penso que la legislatura que comença inclou un punt fins ara inèdit tenint present que s'obre una transició catalana basada en el dret a decidir, amb el pacte fiscal com a primer objectiu. Artur Mas no vol fer-ho d'avui per demà i proposa un gran consens social i democràtic que pugui portar Catalunya a decidir el seu futur sobre majories àmplies qualificades o reforçades, amb la finalitat de donar a la decisió tota la legitimitat i la força necessàries. Adverteix el dirigent de CiU que s'ha d'evitar dividir la societat en dues meitats, amb el risc de fractura social i nacional que això comporta.

Estem, per tant, en un nou escenari que ja veurem com es concreta i fins on pot arribar. No hi haurà pressa però tampoc pausa. S'ha obert una nova línia que serà l'eix principal de la legislatura i que serà debatuda al Parlament amb la corda tensa estirada, per un cap, per Joan Laporta i, per l'altre, per Albert Rivera. Com que aquesta nova cambra és la més plural i més atomitzada dels últims trenta anys, la transició nacional ocuparà les seqüències més cridaneres de la legislatura que comença.

Es pot agafar el camí que es vulgui perquè el Parlament és el centre que expressa la voluntat del poble català. No tinc voluntat de profeta ni m'agrada cridar el mal temps, però Artur Mas sap que el camí que obrirà estarà ple de trampes, espines i atacs frontals des de l'Espanya oficial i mediàtica i d'una altra manera i diferent contundència des de Catalunya. El futur sempre s'inventa i sempre comença avui. El que volia remarcar és que aquests últims trenta anys no han estat un fracàs sinó l'èxit més formidable que ha conegut el país en la seva història contemporània. Hi ha hagut pau política, pau social, progrés i convivència. Catalunya no està tan malament o, si volen, Catalunya no està pitjor que les altres nacions europees en aquests temps de crisi econòmica, política i social.

Des de la primera legislatura del president Pujol l'any 1980, després de la reinstauració de la Generalitat del president Tarradellas, passant per Pasqual Maragall i José Montilla, Catalunya ha viscut una profunda transformació en tots els camps. Qualsevol que es passegi pel territori recordant com era i què passava fa 30 anys haurà d'admetre que els canvis no han estat només cosmètics sinó molt de fons. Hi ha centres d'assistència sanitària a tot arreu, s'han construït escoles i instituts, les infraestructures han millorat molt, tot i que són insuficients, la cultura i la llengua catalanes no han reculat sinó que han avançat. Els pobles de Catalunya han recuperat la seva fesomia pròpia i han superat les mancances endèmiques fins al punt que avui no hi ha grans diferències entre el nivell de vida de l'àrea de Barcelona i el de la majoria de comarques catalanes. La indústria agroalimentària ha arribat a un cert nivell d'excel·lència. Barcelona és una de les ciutats del món amb més atractiu turístic. Més de dos milions de visitants arriben cada any amb vaixells de creuer de luxe al port de Barcelona. Catalunya és coneguda i reconeguda al món. Es dóna la circumstància que l'equip millor del món és el Barça, amb la majoria de jugadors nascuts i formats al planter barcelonista.

En el decurs dels últims deu anys, més d'un milió de persones vingudes d'altres països conviuen entre nosaltres sense grans problemes. Han vingut perquè se'ls necessitava i la majoria s'han quedat tot i que la crisi els afecta amb més severitat que als catalans que estàvem aquí. La capacitat d'integració de Catalunya, una vegada més, s'ha fet palesa amb tots els problemes que comporta. Mai s'havia gaudit d'un nivell tan alt d'autogovern durant un període tan llarg de temps. Penso que és bo recordar aquesta realitat ara que emprenem la transició catalana cap a un nou destí, dirigida per Artur Mas, que ahir no va aconseguir la investidura però que demà serà el nou president de Catalunya. Mas haurà de caminar per la centralitat política i social del país si vol pilotar amb èxit la nau que estarà a les seves mans. En la sessió d'ahir va dir que és preferible una entesa amb Espanya abans que trencar la cohesió social de Catalunya.

Artur Mas no enganya quan diu que si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans ho vulguin, i no és simplement una derivada o un subproducte constitucional, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic a decidir el que més ens convé com a poble. En la seva intervenció de dilluns deia que vol treballar de manera discreta per no reproduir la discussió fatigant de l'Estatut. La ciutadania no entendria que aquest fos l'únic tema de debat prioritari en aquest Parlament.

L'adversari més poderós que tindrà el nou govern de Catalunya serà la crisi econòmica i les seves derivades socials. Governar pensant en el futur és propi de tots els governs. Però posar-se en la pell dels ciutadans que tenen interessos, mancances i necessitats a causa de les convulsions financeres i econòmiques internacionals serà imprescindible per arrancar del quilòmetre zero.