la normalització del català no és tant
un problema de lleis com d'actituds
Dels conceptes als fets
que les normes són imprescindibles per ordenar les conductes humanes; però no n'hi ha prou amb les normes: fa falta voluntat d'observar-les, cosa que exigeix –d'entrada– voluntat de concòrdia”
Si sumem la crònica insuficiència del poder polític a Catalunya i la tradició catalana de buscar la solució dels problemes pels propis mitjans, tindrem explicada la mentalitat realista i pràctica amb què Josep Maria Puig Salellas afrontà la seva contribució a l'afirmació i consolidació de la nació catalana. Ho va fer escollint els dos àmbits en què s'ha manifestat secularment la identitat d'aquest país: la llengua i el dret. De fet, començà pel dret, que estava més a prop de la seva formació específica i de la seva professió. Durant anys, prodigà els estudis sobre diferents punts del dret civil català. Però, a partir d'un cert moment, deixà quasi del tot aquestes matèries per ocupar-se de la llengua catalana, si bé ho va fer sempre –fidel a la seva preparació– des d'una perspectiva estrictament jurídica, en diversos treballs que tingueren per objecte la fixació dels efectes i conseqüències del reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya.
L'aportació doctrinal de Puig a aquesta tasca ha estat decisiva. Puig va partir de la fixació del concepte de llengua pròpia en un doble sentit. En primer lloc, ens movem –segons ell– dins del mateix concepte de propietat i, per tant, en un pla “singularitzador”, és a dir, identificador del país. I, en un segon aspecte, el concepte de llengua pròpia es projecta sobre el concepte de doble oficialitat, de la mateixa manera que aquest es projecta sobre aquell. I, d'aquest segon aspecte, Puig n'extreu una conseqüència transcendent: que el reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya no és una declaració ajurídica, de connotacions exclusivament històriques o culturals, sinó que s'integra en el conjunt del sistema català de doble oficialitat, i el modalitza en un triple sentit: 1. Funció identificadora (llengua única de les institucions catalanes –sens perjudici del sistema de doble oficialitat– i identificadora del territori). 2. Funció resolutòria (llengua preferent per resoldre les situacions de conflicte). 3. Funció normalitzadora (llengua necessària, l'ús de la qual ha de ser normalitzat mitjançant un tracte de favor).
Els treballs de Puig s'han recollit en un llibre recent –Doble oficialitat i llengua pròpia, editat sota la cura d'Ester Franquesa i Lluís Jou. La seva importància és donada per la incidència del pensament de Puig en l'evolució de la normativa legal. I la seva oportunitat és evident per un doble motiu. Primer, posa a disposició del públic uns texts bàsics. I, en segon lloc, és un homenatge a la figura del seu autor, un dels catalans més il·lustres i més eficients de la seva generació. Va escriure més que va parlar, i va fer més que va escriure. Un cas singular.
Però deixem els conceptes i anem als fets i, en concret, a un fet absurd. Un conegut advocat de Barcelona m'ha fet arribar un escrit que procedeixo a resumir: fa unes setmanes, va presentar una demanda davant d'un jutjat en reclamació de quantitat, per responsabilitat civil, contra una societat professional i els seus dos socis, acompanyada de diversa documentació. Tant la demanda com una part de la documentació anava redactada en llengua catalana. Cal esmentar que tant la societat com els seus dos socis tenen el seu despatx a Catalunya, la societat està domiciliada a Catalunya, la seva pàgina web està redactada en català exclusivament, i els treballs determinants de la demanda també s'han fet Catalunya. Llavors, els demandats –socis i societat– varen presentar sengles escrits idèntics, subscrits per sengles lletrats amb despatx a Madrid, en virtut dels quals, al·legant indefensió per desconeixement –per part dels esmentats lletrats– de la llengua catalana, sol·licitaven que el demandant fos requerit per aportar còpia traduïda al castellà de la demanda i dels documents acompanyats, amb suspensió del termini per contestar a la demanda. Atenent aquesta petició, el jutjat requerí al demandant l'aportació de còpia traduïda de la demanda, i suspengué mentrestant el termini per contestar a la demanda que tenien els demandats. El demandant va interposar recurs contra aquesta decisió al·legant, en síntesi, que la manifestació d'indefensió constituïa una simple maniobra dilatòria, i –cosa que és més important als efectes d'aquesta queixa–, que, en el cas que fos procedent ordenar la traducció, d'acord amb la normativa esmentada aquesta s'havia de fer d'ofici, sense que fos procedent imposar-ne la càrrega al demandant. El recurs fou desestimat. En conseqüència el demandant s'ha vist obligat a aportar còpia traduïda de la demanda, alhora que ha manifestat expressament la seva protesta, ja que l'article 144 de la llei d'enjudiciament civil –únic citat per la resolució judicial– es refereix als documents redactats en idioma no oficial a Espanya i no, òbviament, als redactats en català, que és la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma de Catalunya.
No es un problema de lleis. L'esmentat article 144 de la LEC ja no pot ser més clar. El seu paràgraf primer diu així: “A todo documento redactado en idioma que no sea el castellano o, en su caso, la lengua oficial propia de la comunidad autónoma de que se trate, se acompañará la traducción del mismo”. Sobren paraules: és diàfan. Què és, doncs, el que passa moltes vegades? També és molt clar: es un problema d'actituds. No hi ha cap dubte que les normes són imprescindibles per ordenar les conductes humanes; però no n'hi ha prou amb les normes: fa falta voluntat de observar-les, cosa que exigeix –d'entrada– voluntat de concòrdia.
