La incertesa del full blanc

“Em fa por, el pri­mer pas, / la pri­mera paraula que furi­o­sa­ment, / se m'aferra, es nega a recórrer / la distància del braç, es nega a sal­tar / de la punta del lla­pis / a la incer­tesa del blanc”.

És un petit poema –The uncer­tainty of white– de Maria Teresa Mir que la mateixa autora ha traduït molt bella­ment al català, La incer­tesa del blanc. L'he tro­bat entre coses dels seu lli­bre recent, quan jo inten­tava tro­bar quina podria ser la paraula ini­cial, la ine­vi­ta­ble, d'un tema que em rodava vaga­ment pel cap: havia de ser el pri­mer gar­got sobre el blanc del paper, la ini­cial que fal­tava per des­llo­ri­gar del tot el que pogués haver-hi. Crec recor­dar d'un lli­bre d'Albert Camus en què al començament i al llarg de rat­lles i rat­lles, el lec­tor seguia les dubi­ta­ci­ons del pro­ta­go­nista a la cerca del títol que havia de donar via a un récit. Mai no es podran saber les vega­des que la “incom­pa­rei­xença de la pri­mera paraula en el moment degut sobre la blan­cor del paper” ha pogut frus­trar el que haguera pogut ser obra memo­ra­ble: podria dir-se'n la “síndrome d'incer­tesa del full de paper blanc”. M. T. Mir, ella mateixa, fa anys m'explicà que Paul Klee havia dit quel­com com “Dibui­xar és aga­far una línia i cami­nar –walk– (o sigui “fer camí”): el mini­po­ema ini­cial de la cata­lana i la frase final del suís fan com la línia que dibuixa un bucle de prin­cipi i final adver­sos i a la fi deixa les coses ven­tu­ro­sa­ment igual.