Els noms dels oficis

LL'infer­mer de la mort. Aquest és el títol

que vam triar per obrir la infor­mació que reco­llia que Joan Vila havia

con­fes­sat un total d'onze morts d'anci­ans resi­dents al geriàtric la Cari­tat d'Olot. I aquest és el títol que ens ha supo­sat una allau de crítiques, quei­xes i etcètera per part dels pro­fes­si­o­nals de la infer­me­ria que s'han sen­tit ofe­sos en l'amor propi i en el seu honor. Ens han bai­xat cops de roc de tots cos­tats. Uns perquè ens diuen que som igno­rants perquè en Joan Vila no era infer­mer sinó zela­dor. En Joan Vila era i així cons­tava en l'orga­ni­grama labo­ral de la Cari­tat (abans que l'eli­mi­nes­sin per causa jus­ti­fi­cada) «auxi­liar d'infer­me­ria». Doncs ni una cosa ni l'altra. Tau­les. Però d'altres dels que ens han recri­mi­nat ja dei­xen clar que tro­ba­rien el títol ofen­siu encara que Vila, a qui jo de fet con­si­dero més apro­piat ano­me­nar exter­mi­na­dor d'anci­ans, fos infer­mer titu­lat i hagués exer­cit aques­tes fun­ci­ons amb total auto­ri­tat. Un pro­blema molt simi­lar vam tenir quan una altra auxi­liar d'infer­me­ria, María Ade­laida Romero, va matar amb un bis­turí, després de sedar-lo amb pro­fes­si­o­na­li­tat d'infer­mera titu­lada, el seu xicot a Roses en una nit de cap d'any. El tem­peri que es va orga­nit­zar perquè al titu­lar no s'espe­ci­fi­cava que l'assas­sina era auxi­liar i no pas infer­mera va ser des­co­mu­nal. El dia que vam titu­lar que havien assas­si­nat una boti­guera a Pala­fru­gell, tam­poc no vam apro­var la redacció. Veus cla­mant que rec­ti­fiquéssim perquè Mont­ser­rat Sánchez no era la mes­tressa de la botiga i, per tant, no se la podia qua­li­fi­car de boti­guera sinó depen­denta, per més que en fos la res­pon­sa­ble total. La cosa va anar a més quan vam dir-li atra­ca­dor a en Gabriel Este­ras, con­dem­nat una desena de cops per atra­ca­ments que ell mateix havia con­fes­sat. La seva ger­mana exi­gia que res­tablíssim l'honor del noi i l'ano­menéssim pel seu ofici de «pin­tor deco­ra­dor». Inau­dit. Sort que alguns col·lec­tius pro­fes­si­o­nals no tenen la pell tan fina i ente­nen que una poma podrida no podreix tot el col·lec­tiu. Des d'aquí vull agrair al ram del trans­port que no ens mun­tes­sin una tocada de clàxon pels dies i dies que vam par­lar del «cami­o­ner assassí en sèrie» Volker Eckert i con­fio que els pale­tes no ens llançaran tot­xos per haver expli­cat que un paleta, un de con­cret, en Pere Puig, ha matat qua­tre per­so­nes amb un rifle.

A vega­des les quei­xes no vénen dels col·lec­tius pro­fes­si­o­nals sinó dels habi­tants dels espais geogràfics con­crets, com la gent d'Olot que es queixa (alguns només) que la seva ciu­tat només apa­reix a les notícies per afers cri­mi­nals. Que pen­sin. És que en dos mesos els ha apa­re­gut un assassí en sèrie i un assassí múlti­ple, cir­cumstància que passa comp­ta­des vega­des i en comp­tats indrets. Poden tenir per segur que si un olotí gua­nya el premi Nobel, fa un des­co­bri­ment mèdic relle­vant o si m'ata­ba­leu gua­nya el pot del Pasa­pa­la­bra, s'ompli­ran pla­nes amb la bona notícia. Però no és el cas i de moment els noti­ci­a­bles són cri­mi­nals.