Clausura a l'Ajuntament

Vaig veure les mon­ges de Sant Daniel. I elles em devien veure a mi. Sem­bla un mira­cle. Eren a la sala de plens de l'ajun­ta­ment gironí, per pre­sen­tar el lli­bre que s'acaba d'edi­tar amb motiu dels 1.000 anys que ben aviat farà de quan aque­lla Ermes­senda de Mont­cada va renun­ciar als honors de com­tessa per dedi­car-se a reu­nir a la vall giro­nina un gra­pat de dames nobles amb ànsia d'espi­ri­tu­a­li­tat i soli­tud, de gua­nyar-se un cel tan con­for­ta­ble com el món del qual fugien, per raons que ara mateix se m'esca­pen. Sem­bla que el bisbe de Girona va ofe­rir al com­tat de Bar­ce­lona la finca i la cape­lla a canvi d'un gra­pat d'unces d'or que li calien per fer obres a la seu. Eren temps difícils aquells. Difícils i de mal enten­dre.

Durant la major part d'aquests mil anys el mones­tir va senyo­re­jar la vall i altres fin­ques apor­ta­des per les novícies. Fins ara fa ben poc, la clau­sura era estricta i severa. Recordo que algun paleta, que hi havia entrat per fer-hi repa­ra­ci­ons impres­cin­di­bles, expli­cava que estava obli­gat a dur una cam­pana pen­jada al coll per avi­sar les ger­ma­nes de la seva presència i evi­tar una tro­bada casual. M'és molt difícil de com­pren­dre com podia ser la vida de les ger­ma­nes, que devia tenir alts i bai­xos segons els temps. No crec pas que les nor­mes fos­sin iguals quan totes les mon­ges eren real­ment nobles i riques i el con­vent anava gras, que quan, sobre­tot a par­tir de les desa­mor­tit­za­ci­ons, s'ana­ren aca­bant les ren­des, les novícies apor­ta­ven cada vegada un dot més simbòlic que sucós, i calgué bus­car mit­jans per acon­se­guir ingres­sos per sub­sis­tir.

Quan els bro­dats i les fili­gra­nes orna­men­tals del ves­tu­ari sacre no foren sufi­ci­ent, es bus­ca­ren alter­na­ti­ves. Sé que, en algun moment, les ger­ma­nes tenien màqui­nes de tri­co­tar i tre­ba­lla­ven per la fàbrica de gèneres de punt pro­pi­e­tat d'un cosí del meu pare, en Josep Puja­das –pri­mer al dar­rere del Tea­tre Muni­ci­pal, més tard a l'edi­fici que ara ocu­pen els Mos­sos d'Esqua­dra, al car­rer Vista Ale­gre. Ven­gue­ren ous d'una granja pròpia, mun­ta­ren una copis­te­ria... Ara tenen una residència per a estu­di­ants.

Des de la mun­ta­nya sud de la vall, havia vist més d'una vegada com les mon­ges pas­se­ja­ven entre les regues de l' hort. Ana­ven en grups de qua­tre, dues cami­nant al davant i les altres dues al dar­rere. Aquest és el meu record. Però pot­ser ve d'un extra­or­di­nari qua­dre que va pin­tar Isi­dre Vicens amb aquest tema con­cret. La memòria és com­pli­cada.

Escric aquest paper abans de lle­gir el lli­bre que se'm pre­senta pro­me­te­dor i exci­tant. Con­juga els tex­tos d'Anna Giro­ne­lla i les foto­gra­fies de Josep Maria Oli­ve­ras. Només mirant els sants ja m'adono que té uns quants pro­ta­go­nis­tes: les mon­ges, és clar, el con­vent en si mateix, i la vall. La vall, que ho explica tot.