Terra endins
Em va passar a mi. Vaig entrar a l'únic cafè d'un poble de les Garrigues. Sorpresa: no hi havia cap home a la barra. Això sí, hi havia moltes dones i una directora. Ningú em va mirar. No és que hi hagués cap necessitat, però als pobles i als bars tothom et mira. El brogit era potent. Vaig demanar un cafè i vaig seure en una taula de fòrmica gastada per tantes partides de dominó i vaig observar com aquella banda de dones organitzava un repartiment de menjar, mentre es passaven informes de la salut d'una o altra persona gran i feien paquets que disposaven en plates amb un lema imprès en llatí: quid pro quo. La directora anava amunt i avall amb ordres i papers que omplia o deixava que les seves assistentes ordenessin en unes petites safates amb les inicials “qdq”. Era curiosa l'escena. Després vaig assabentar-me que repartien aliments al marge de les institucions oficials; perquè ningú els havia escoltat quan parlaven de les necessitats reals de famílies del poble i d'emigrants, per sobreviure. Qui em va informar deia que la directora tenia valors antics, que no era del poble; però que tothom la respectava, perquè havia eradicat la gana amb unes microxarxes d'ajuda alimentària, on estaven involucrats els comerços i restaurants de la contrada. Quin valor! No pensin que és una innocentada, em va passar a mi, un dia d'aquest hivern.