L'Home dels Nassos

Quan per aca­bar l'any només falta un dia, apa­reix al car­rer una de les figu­res més enigmàtiques del calen­dari: l'Home dels Nas­sos. Sovint s'ha cre­gut que l'efemèride només se cele­bra en uns pocs indrets, i sense gaire arre­la­ment social. Tan­ma­teix, en un pro­grama de ràdio emès el 1993 per Cata­lu­nya Ràdio, es pre­gun­tava als oients si algú l'havia vist aquell dia; les tru­ca­des pro­vi­nents d'arreu del ter­ri­tori col·lap­sa­ren la cen­tra­leta. L'existència de l'Home dels Nas­sos l'ha transmès cada pare i cada avi als seus fills i néts. Cada família, però, l'ha posat en escena amb diver­sos argu­ments. Raó per la qual fins fa poc temps era un per­so­natge sobre el qual no es tro­ba­ven gai­res men­ci­ons en els tre­balls sobre cul­tura popu­lar, i ara sorprèn a molts que el cre­ien fill d'una domèstica fan­ta­sia fami­liar.

L'Home dels Nas­sos és cone­gut arreu. Pre­gun­teu a qual­se­vol adult i tots coin­ci­di­ran que només se'l pot veure el 31 de desem­bre i que “té tants nas­sos com dies té l'any”. Jordi Bil­beny, en un seu arti­cle Resur­recció de l'Home dels Nas­sos http://​por​talc​atal​a.​forocatalan.​com/​historia, en parla exten­sa­ment i dóna raó de la seva existència en el cos­tu­mari d'arreu de la vella Europa, cita Nell Par­rot i Mir­cea Eli­ade. Diu que “Ama­des en parla pro­li­xa­ment al Cos­tu­mari i que és, bàsica­ment, per mitjà de les seves des­crip­ci­ons, que avui podem apro­xi­mar-nos-hi. Conta Bil­beny en el seu arti­cle que, després de reco­llir tan­tes dades com li fou pos­si­ble, Ama­des con­cloïa: “L'Home dels Nas­sos sem­bla ser la dege­ne­ració d'un per­so­natge [...] que trac­tava de sim­bo­lit­zar l'any, [...] havia estat repre­sen­tat per un arbre, l'arbre dels nas­sos, espècie [...] que [...] degué ser la mansió [...] de l'espe­rit de la vege­tació [...]. Pels Piri­neus ori­en­tals expli­ca­ven a la mai­nada que l'Home dels Nas­sos vivia dins la soca d'un arbre; que al punt de rom­pre l'alba [del 31] sor­tia del seu ama­ga­tall” i bai­xava ves­tit de fulles de dotze arbres dife­rents. Això ha fet que per les ter­res nord-piri­nen­ques també par­les­sin de l'Arbre dels Nas­sos, el qual té tants nas­sos com dies té l'any.

Ama­des ha reblat: “La visió popu­lar de l'any i la pin­tura del ves­tit de l'Home dels Nas­sos habi­tant dins una soca són tan simi­lars que sem­bla lícit iden­ti­fi­car els dos con­cep­tes. Amb tota pro­ba­bi­li­tat, l'Home dels Nas­sos, tan des­fi­gu­rat a ciu­tat, és la dar­rera gra­dació de l'espe­rit de la vege­tació, encar­nat en la figura de l'arbre dels nas­sos”.

Després de pas­sar per tan­tes peripècies històriques, avui la tra­dició gra­vita a l'entorn de la cana­lla. Ells esde­ve­nen els autèntics man­te­ni­dors de la diada; els infants, i els antics infants, pares i avis, que sem­pre por­ta­ran a dins l'infant que van ser. Què en fóra, de les dia­des de Nadal, Reis, festa major amb els seus gegants i bèsties fabu­lo­ses, sense l'infant etern que mai no mor? Conta Bil­beny que a Arenys i altres pobla­ci­ons de la costa de lle­vant, hom deia a la mai­nada que per poder veure'l calia estar net de pecat, i els feien fer una con­fessió pin­to­resca: havien d'anar a mar, cri­dar les mali­fe­tes i les men­ti­des que havien fet i dit, i per cada una havien de fer un nus en un cor­dill, i llençar-lo a l'aigua.