Manies

Va obrir la porta del lavabo, va fer un ullada i, rene­gant, va abai­xar la tapa del vàter. Els ulls van anar lla­vors cap a la dutxa. Els qua­tre pots de xampú tenien el tap obert. Va dei­xar anar algu­nes male­dicències men­tre els tan­cava. Algú li havia dit, no recor­dava ben bé quan, que si en una casa hi ha les tapes dels lava­bos aixe­ca­des i els pots de xampú oberts, això era senyal que els pro­pi­e­ta­ris no sabien estal­viar, que els diners se n'ana­ven volant. Quina bes­ti­esa, va pen­sar en aquell moment. Però a mesura que anava pas­sant el temps i els números ver­mells començaven a treure el cap, aque­lla afir­mació es va aca­bar con­ver­tint en una mena de ser­vi­tud. I es començava a pre­o­cu­par. Per què aques­tes manies? Pot­ser sem­pre havia estat així i no se n'ado­nava? Ben pen­sat, quan era jove, havia aca­bat fent cas a un com­pany que li havia dit que si veia un cotxe amb matrícula capi­cua havia de tan­car la mà pen­sant un desig, man­te­nir el puny tan­cat fins que veiés una altra matrícula capi­cua i lla­vors es com­pli­ria el que volia. És ben bé! Ara que hi pen­sava, ho havia fet més d'una i més de dues vega­des. S'havia de sen­tir estrany? Pot­ser no, pot­ser tot­hom tenia aquests, diguem-ne, meca­nis­mes per apai­va­gar ten­si­ons inter­nes; aques­tes con­ces­si­ons a la irra­ci­o­na­li­tat. Fins i tot, pot­ser algú ha com­plert tots aquests ceri­mo­ni­als i ha acon­se­guit tot el que havia dema­nat. Pot­ser el que calia era tenir-hi una dedi­cació com­pleta, com si fos una jor­nada labo­ral. Vuit hores tre­ba­llant amb pre­cisió: reco­pi­lant cre­en­ces, des­tri­ant qui­nes són les que es neces­si­ten per asso­lir els objec­tius i apli­cant-les amb el rigor màxim. De fet, més d'una norma que ens regeix o ens ha regit havia estat en ori­gen la mania d'algú que va per­se­ve­rar, va pen­sar.