El pes de la frontera

Un diu­menge d'aquest desem­bre vaig anar amb tren des d'Ais de Pro­vença fins a Girona. El tra­jecte, de poc més de 400 km, va durar onze hores, amb qua­tre d'espera a Mont­pe­ller fins que sortís el Talgo, l'únic tren que tra­ves­sava la fron­tera. De l'aven­tura del viatge, el que més em va sob­tar va ser quan en arri­bar a Port­bou, la poli­cia espa­nyola va pujar als vagons per dema­nar car­nets d'iden­ti­tat i pas­sa­port a tots els viat­gers. La cosa em va sob­tar perquè recent­ment havia pogut com­pro­var com la fron­tera per car­re­tera de la Jon­quera ja havia estat ender­ro­cada. Resulta com­pli­cat d'enten­dre dins del con­text de la Unió Euro­pea, la per­manència de la fron­tera fer­roviària. Vuit dies després del meu viatge, s'inau­gu­rava el TGV Figue­res-París. Men­tre les auto­ri­tats espa­nyo­les cele­bra­ven amb tot tipus de fanfàrria la posada en fun­ci­o­na­ment, el dia abans, de l'AVE entre Madrid i València, l'existència d'un enllaç trans­fron­te­rer amb París no va atraure la classe política. Sem­bla com si el tema de la relació amb França no generi cap interès, com si la con­nexió amb París fos inne­cessària en un país que, per culpa d'un model de vies anacrònic, ha vis­cut cent cin­quanta anys aïllat d'Europa per fer­ro­car­ril.

Sem­pre he tin­gut la sen­sació que els afran­ce­sats som tots ple­gats una espècia en perill d'extinció. França sem­bla que no vul­gui comp­tar per a Espa­nya, ni per a Cata­lu­nya. La llen­gua fran­cesa ha dei­xat de ser una llen­gua veïna que calia conèixer per con­ver­tir-se en una llen­gua estra­nya. Els pai­sat­ges de la Cata­lu­nya del Nord o la Pro­vença cada cop resul­ten més estranys. La fluïdesa de comu­ni­ca­ci­ons cul­tu­rals amb les ciu­tats veïnes és escassa. Els viat­ges a París han estat subs­tituïts pels viat­ges a Euro­dis­ney, i allò francès sem­bla anacrònic, com el pro­ducte d'una altra època. Enmig d'aquest con­text resulta curiós que les pan­ta­lles dels cine­mes recu­pe­rin una figura com el tim­ba­ler del Bruc. No tant per l'ambigüitat d'una lle­genda que els espa­nyols van con­ver­tir en epi­so­dio naci­o­nal, sinó pel fet que a Bruc tot allò francès esdevé símbol de barbàrie i sadisme. En un món domi­nat pel model estètic anglo­saxó, Bruc ens recorda que l'herència de la Il·lus­tració fa tanta nosa com el TGV a París.