Opinió

anàlisi

La suma que multiplica

La frase que tanca el pla estratègic del Camp de Tar­ra­gona és la que ser­veix de títol a aquesta reflexió: “la suma que mul­ti­plica”. La intenció de l'equip redac­tor era ben evi­dent. Es trac­tava de recor­dar a les ins­ti­tu­ci­ons (les tres cam­bres de comerç, les patro­nals, els sin­di­cats, el port i la uni­ver­si­tat) i a les admi­nis­tra­ci­ons (els ajun­ta­ments de més de deu mil habi­tants, els sis con­sells comar­cals, la Dipu­tació, la Gene­ra­li­tat i la sub­de­le­gació de l'Estat) que la coo­pe­ració entre muni­ci­pis i ins­ti­tu­ci­ons és una pràctica que sol ofe­rir uns retorns ele­vats.

Aquest fet no és nou. Ja des de 1890 un eco­no­mista anglès, l'Alfred Mars­hall, va demos­trar que, entre els ter­ri­to­ris, quan s'incre­menta el nom­bre de per­so­nes i empre­ses, es donen una eco­no­mies d'escala que pro­vo­quen una reducció en deter­mi­nats cos­tos de pro­ducció, com ara el trans­port i la logística, i es genera una atmos­fera cre­a­tiva gràcies a la major cir­cu­lació d'idees i de per­so­nal qua­li­fi­cat.

Dit això, ara és un bon moment per fomen­tar la coo­pe­ració entre admi­nis­tra­ci­ons i ins­ti­tu­ci­ons, entre el sec­tor públic i el pri­vat, entre les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als i les de caràcter més social, etc. Ara tots som cons­ci­ents que el pas­sat és un món al qual difícil­ment retor­na­rem i que el futur és un esce­nari incert que, ben bé, des­co­nei­xem encara com serà. Mal­grat aquesta cruïlla històrica on ens tro­bem, també som cons­ci­ents de les opor­tu­ni­tats que exis­tei­xen i de la neces­si­tat de no fallar, sobre­tot, a les per­so­nes que avui per avui estan resul­tant més col­pe­ja­des per l'actual crisi glo­bal. En aquesta cruïlla històrica és on Tar­ra­gona i Reus han de rei­vin­di­car el seu lloc, tot res­pec­tant la per­so­na­li­tat de cadascú i eli­mi­nant les bar­re­res que difi­cul­tin els acords entre les parts. No cal dir que el tra­jecte a recórrer no serà un camí sim­ple, sense entre­bancs ni pica­ba­ra­lles ter­ri­to­ri­als.

Com a descàrrec dels tòpics que han ali­men­tat les tra­di­ci­o­nals ten­si­ons entre Tar­ra­gona i Reus, val a dir que bona part de les tri­ful­gues locals s'han cui­nat des de fora. En un país tan cen­tra­lit­zat com Cata­lu­nya resulta força pràctic tenir una part entre­tin­guda amb pica­ba­ra­lles estèrils. Aques­tes pràcti­ques no són noves, perquè ja durant el segle XVIII tro­bem la Junta de Comerç de Bar­ce­lona ati­ant el foc entre Tar­ra­gona i Reus per no ator­gar ni a Tar­ra­gona ni a Salou l'habi­li­tació dels seus ports per tra­fi­car amb les Amèriques.

Tar­ra­gona i Reus estan con­dem­na­des a enten­dre's. Ara bé, l'encaix entre Tar­ra­gona i Reus sols és pos­si­ble amb un reco­nei­xe­ment de les diferències i la pràctica d'estratègies coo­pe­ra­ti­ves que els per­me­tin ser més ambi­ci­o­ses com a àrea metro­po­li­tana. La coo­pe­ració reque­reix con­fiança entre les parts. Tar­ra­gona avui és una ciu­tat dinàmica i oberta que neces­sita creure més en les seves poten­ci­a­li­tats. Al seu torn, Reus des­taca pel seu dina­misme comer­cial, que arranca de l'impor­tant paper que va jugar la ciu­tat com a plaça comer­cial amb pro­jecció inter­na­ci­o­nal en la Cata­lu­nya del s. XVIII. Pre­ser­vant els seus trets dife­ren­ci­als, el prin­ci­pal actiu que tenen les dues ciu­tats ara és la seva loca­lit­zació, la situ­ació a la Medi­terrània i la cre­ació d'una xarxa de mit­ja­nes ciu­tats dinàmiques, que gau­dei­xen d'una situ­ació pri­vi­le­gi­ada i una qua­li­tat de vida difícil d'igua­lar.

En dar­rer terme, aquesta aposta coo­pe­ra­tiva no sols s'ha d'enten­dre en clau local. Les for­ces de Tar­ra­gona i Reus han de ser cons­ci­ents del crei­xent pes de la resta del ter­ri­tori (Cam­brils, Vila-seca, Tor­re­dem­barra, Salou, Valls, etcètera). Han de ser cons­ci­ents que l'àrea urbana del Camp de Tar­ra­gona és també un clar refe­rent per a les Ter­res de l'Ebre. En dar­rer terme, la seva tra­jectòria cap a una àrea metro­po­li­tana és impres­cin­di­ble per con­fi­gu­rar una Cata­lu­nya més rica i equi­li­brada.

En efecte, segons dades de l'Atles de les àrees urba­nes del Minis­teri de Foment, l'any 2009 Cata­lu­nya tenia dues grans àrees metro­po­li­ta­nes. L'àrea urbana de Bar­ce­lona, amb 165 muni­ci­pis, tenia 4.771.351 habi­tants; i l'àrea urbana deno­mi­nada Tar­ra­gona-Reus, amb 15 muni­ci­pis, tenia 334.975 habi­tants. La resta d'àrees urba­nes cata­la­nes no pas­sa­ven dels cent cin­quanta mil habi­tants. Aques­tes dades ens il·lus­tren força sobre la neces­si­tat d'actuar con­jun­ta­ment i en un futur, no molt llunyà, recla­mar una cor­po­ració metro­po­li­tana que s'ocupi de la pla­ni­fi­cació con­junta i la coor­di­nació dels ser­veis i les obres col·lec­ti­ves.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.