Wikileaks

La bata­lla que estan man­te­nint els Estats Units con­tra el por­tal Wiki­le­aks i, espe­ci­al­ment, con­tra el seu cap visi­ble i fun­da­dor, Jules Assange, està arri­bant a límits de cacera de brui­xes. El més greu és que aquest atac prové pre­ci­sa­ment d'un país que tra­di­ci­o­nal­ment ha fet de la defensa de la lli­ber­tat una de les pedres de toc de la seva idi­o­sincràsia. Això passa pre­ci­sa­ment en uns moments en què a la Casa Blanca hi seu un líder demòcrata, Barack Obama, que sem­blava cri­dat a can­viar el sis­tema de rela­ci­ons mun­di­als, premi Nobel de la Pau del 2009. Acos­tuma a pas­sar que tota crisi econòmica acaba com­por­tant una crisi de valors, i més en el cas que ens ocupa, en què més aviat sem­blem immer­sos en una crisi sistèmica. El resul­tat és una nova versió de la llei de l'embut. Per exem­ple, la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal es mira amb una bene­volència exces­siva una dic­ta­dura pura i dura, com la xinesa, exclu­si­va­ment per trac­tar-se d'un gegant econòmic. Així l'acti­tud temo­rega dels estats davant la con­cessió del premi Nobel de la Pau d'enguany al dis­si­dent xinès Liu Xia­obo per no fer enra­biar el tigre asiàtic. Afor­tu­na­da­ment comen­cen a sen­tir-se veus anònimes que recri­mi­nen aquesta hipo­cre­sia inter­na­ci­o­nal, veus en con­tra d'aquesta idea d'impu­ni­tat dels estats, esde­vin­guts ens de dimen­si­ons reli­gi­o­ses. Tot ple­gat fa venir esgar­ri­fan­ces, i no pre­ci­sa­ment pel fred que fa!