Demagògia vírica

Em negui­teja aquest cor­rent de demagògia sense fron­te­res que va mar­cant els límits de la vida social i política de la nos­tra Pell de Brau. El segle pas­sat, un dels segles més bèsties de la història –el de la mort i la des­trucció de les per­so­nes científica­ment pro­gra­ma­des, com ens expli­cava Nor­bert Bil­beny– va covar el virus de la demagògia, amb apòstols tan pode­ro­sos com Mus­so­lini, com Sta­lin, com Perón o com Franco. La demagògia és sem­pre regres­siva, recolza en una sim­pli­fi­cació del llen­guatge: en lloc de rao­na­ments o de dub­tes, imposa dog­mes, eslògans, ame­na­ces; ana­te­ma­titza el dubte, la dialèctica, el debat honest, la com­ple­xi­tat, el lliure albir, el “sí, però...” o el “no n'estic del tot segur: hauríem d'infor­mar-nos millor, d'escol­tar punts de vista alter­na­tius”.

Els dema­gogs ens con­si­de­ren cre­tins, si no els obeïm. Prac­ti­quen la demagògia éssers que con­si­dero nefas­tos, com ara Ber­lus­coni, Aznar i hereus, Julio Anguita i deri­vats, Hugo Chávez, Pepiño Blanco o una Alícia a la cata­lana que no té, ai las!, res a veure amb la de Lewis Car­roll. Ep! Sense par­lar dels grans fabri­ca­dors de fums demagògics, de pre­tesa ins­pi­ració divina, com Benet XVI o un Rouco Varela que per­boca insults deni­grants con­tra qui no pensa com l'Església catòlica, pels car­rers i pla­ces del Madrid de la Resi­den­cia de Estu­di­an­tes, amb mis­sat­ges massa sem­blants als del cata­laníssim (de la Riba) car­de­nal Enric Gomà, pro­mo­tor i autor de la Carta colec­tiva del epis­co­pado español, de 1937, que no va sig­nar el també car­de­nal català, que va morir a l'exili el 1943, Vidal i Bar­ra­quer. Quan el dar­rer cap de set­mana sen­tia Rouco Varela, recor­dava aque­lles parau­les del car­de­nal Gomà, de fa més de setanta anys, amb dring gai­rebé idèntic: “Fuera de la Igle­sia las soci­e­da­des fluctúan entre la tiranía y la dema­go­gia. Por eso nos pro­duce santa indig­nación la saña con que un Estado, que se llama democrático, arre­mete con sus pode­ro­sos recur­sos con­tra la Igle­sia, y nos hace san­grar el corazón la vesanía de estos demócra­tas. (...) Tratándose de España, no puede pres­cin­dirse de la religión como fac­tor de patria, por­que ella, la religión cris­ti­ana, ha sido como la fra­gua y el cri­sol en que se ha fun­dido el espíritu naci­o­nal”. Ara em queda clar que els dels alts tri­bu­nals espa­nyols han begut a galet en les fonts de la demagògia reduc­ci­o­nista i que no pas­sa­rien la revàlida si algú els pre­guntés què vol dir el mot nació. Ni ells ni José Bono. Ah! I bon any!