La terra fosca

La geo­gra­fia con­tem­porània ens ha expli­cat que els pai­sat­ges són cons­truc­ci­ons soci­als i cul­tu­rals. Aquesta con­cepció de la cul­tura com a pro­duc­tora de natura s'oposa a la ide­o­lo­gia romàntica que, des de prin­cipi del segle dinou, con­si­de­rava que la natura deter­mi­nava els caràcters, les acci­ons i, en última instància, les races huma­nes. Però l'holo­caust va demos­trar els ris­cos ter­ri­bles del pen­sa­ment racial. Per això, per no que­dar des­pro­te­gits davant la pos­si­bi­li­tat d'inter­pre­tar la natura com a jus­ti­fi­ca­dora d'atro­ci­tats, es va posar tot l'èmfasi en la pro­ducció humana del món i en el que Han­nah Arendt, a La con­dició humana, del 1958, va ano­me­nar la “vita activa” del tre­ball, l'obra i l'acció.

Però les notícies sobre els assas­si­nats d'Olot han mos­trat una ambigüitat reve­la­dora. Per expli­car els crims de Joan Vila i Pere Puig, hem sen­tit argu­ments psi­cològics, sociològics i econòmics, a més del fet que són dos casos incom­pa­ra­bles. Però alhora ha sem­blat com si aques­tes expli­ca­ci­ons vol­gues­sin con­te­nir una altra inter­pre­tació latent, que és que els crims tenien alguna cosa a veure amb la terra aspra i de mala petja de la Gar­rotxa. Allò que s'insi­nu­ava però que no es deia és que els crims podrien haver sor­git d'algun impuls fosc de la terra gar­rot­xina.

Jo fa uns dies conduïa per les car­re­te­res deso­la­des del sud de Texas. Quan vaig veure aque­lles exten­si­ons infi­ni­tes entre El Paso i San Anto­nio, el bes­tiar escam­pat pels ran­xos i la gent amb la pell col­rada de la calor extrema del dia i el fred sec de la nit, vaig enten­dre per què els texans reso­len els pro­ble­mes a trets i cre­uen en la pena de mort. Era com si el seu pai­satge ho requerís. Però com que dec ser l'únic euro­peu, jun­ta­ment amb Xavier Sala i Martín, que entén que els ame­ri­cans no rebut­gin la pena de mort, val més que no con­tinuï per aquest camí.

Pot­ser sí que la natura és una cons­trucció social, i més ara que el capi­ta­lisme ja ha envaït tots els ter­ri­to­ris del pla­neta. Però pot­ser a vega­des, sense que ho enten­guem, la natura encara es rebel·la con­tra el nos­tre ordre impo­sat. Les erínies de la terra de cop es des­per­ten i arruïnen el món civi­lit­zat dels déus de l'Olimp.