Dos mons en un

Mig Bar­ce­lona sol aca­bar el dia de Reis a l'hotel Ritz, que es diu Palace però encara és cone­gut com el Ritz. La festa literària també té dos noms: uns quants es muden per anar al sopar del premi Pla, i la majo­ria van al sopar del premi Nadal. Són dos mons a part, com els par­ti­da­ris de la Noci­lla i els defen­sors de la Nute­lla, o els que fan coses i els que ni fan ni dei­xen fer. Però al Ritz-Palace uns i altres con­vi­uen en har­mo­nia: l'espe­rit post­na­da­lenc fa mira­cles, i una nit a l'any no fa cap mal. Això sí, la bar­reja pun­tual té efec­tes curi­o­sos: la pre­sen­ta­dora de l'acte, Maria Gor­gues, parla en català quan es refe­reix al Pla i en cas­tellà quan es refe­reix al Nadal, i el resul­tat és un dis­curs arti­fi­ci­al­ment bilingüe que sem­bla patro­ci­nat per Ciu­ta­dans.

Aquest 6 de gener, els habi­tants del pla­neta Pla i els habi­tants del pla­neta Nadal tenen un objec­tiu comú: tocar poder. El canvi de govern és tan recent que per a molts és la pri­mera opor­tu­ni­tat de salu­dar i feli­ci­tar en directe el pre­si­dent Mas. Escrip­tors, edi­tors i artis­tes diver­sos també fan cua per peto­ne­jar el nou con­se­ller del gremi, Fer­ran Mas­ca­rell. No estan tan sol·lici­tats ni Jordi Pujol ni José Mon­ti­lla. “Tres pre­si­dents en un mateix lloc no sé ni si deu ser legal”, comen­tarà en rebre el guardó la gua­nya­dora del Nadal, Ali­cia Giménez Bart­lett.

Foie gras mi-cuit cre­mat amb esca­li­vada, espat­lla de xai con­fi­tada, pa de pes­sic de xoco­lata i tor­tell de Reis amb obse­qui de luxe: un viatge al Carib. No em toca a mi ni a Isa­bel-Clara Simó, amb qui com­par­teixo taula. Llàstima: l'escrip­tora diu que me l'hau­ria rega­lat. Segons ella, no té sen­tit volar tant per anar a veure mar. Les millors plat­ges les tenim ben a prop.

El premi Josep Pla se l'emporta el peri­o­dista Cris­tian Segura amb un retrat de la bur­ge­sia cata­lana. Es veu que és una novel·la satírica i autocrítica (l'autor, fill de Sarrià, sap de què parla). Suposo que, si l'hagues­sin lle­git, alguns dels pre­sents s'hau­rien ennu­e­gat amb el tor­tell. Però aquí no s'esca­nyus­sarà ningú: com bé diu Segura, els qui més es podrien empre­nyar no lle­gei­xen en català. Per­ta­nyen a l'uni­vers Nadal, per enten­dre'ns.

Fins ara, allà on hi havia l'edi­tor José Manuel Lara estava permès fumar. En con­seqüència, la roba que em posava a les ante­ri­ors edi­ci­ons del premi Pla anava de pet a la ren­ta­dora (inclòs el ves­tit lila, ja jubi­lat, que vaig estre­nar l'any que me'l van donar a mi). Però aquest 2011 el núvol de fum és al car­rer, on es cas­ti­guen els pul­mons tant els dels Pla com els del Nadal. Con­fir­mat: es tracta d'un vici trans­ver­sal. És la soci­o­vergència de la nico­tina.