Recapitulem

L'inici d'any és un bon moment per revi­sar a on s'està, quins han estat els errors del pas­sat, defi­nir els objec­tius per al futur i con­cre­tar els pro­ces­sos per acon­se­guir-los. A Espa­nya va caure el PIB, és a dir la riquesa gene­rada pel país, un 5% des del pri­mer tri­mes­tre del 2008, punt més alt del crei­xe­ment abans de la crisi, al quart tri­mes­tre del 2009, punt més baix. Als països de la zona euro, un 5,4%. Al llarg del 2010 Espa­nya ha recu­pe­rat el 6% de la cai­guda i Europa el 41%. És pal­mari: la nos­tra eco­no­mia es recu­pera més len­ta­ment.

La manca de crei­xe­ment redu­eix l'acti­vi­tat de les empre­ses, que pres­cin­dei­xen de part del per­so­nal i creen atur, els ciu­ta­dans atu­rats tenen menys diners, es redu­eix el con­sum i per tant s'afecta nega­ti­va­ment el crei­xe­ment. La reducció d'acti­vi­tat de les empre­ses els fa per­dre capa­ci­tat de crèdit, són menys fia­bles per als bancs i es redu­eix el negoci ban­cari amb efec­tes nega­tius sobre el mer­cat de capi­tals. La manca de crei­xe­ment aug­menta el dèficit públic perquè l'Estat ha de gas­tar més en pres­ta­ci­ons soci­als i ingressa menys perquè empre­ses i par­ti­cu­lars gua­nyen menys. Això és la causa que les AAPP hagin de pujar impos­tos i reduir des­pe­ses i inver­si­ons amb un efecte nega­tiu sobre el crei­xe­ment de l'acti­vi­tat econòmica perquè s'injec­ten menys diners públics al mer­cat. La manca de crei­xe­ment redu­eix la con­fiança de l'inver­sor, que ten­deix a inver­tir menys i a dema­nar una ren­di­bi­li­tat més gran per com­pen­sar el major risc, i això aug­menta el cost finan­cer dels diners que les empre­ses tenen en préstec per man­te­nir la seva acti­vi­tat i per tant fa decréixer els bene­fi­cis i el nivell d'acti­vi­tat econòmica. Són cer­cles vici­o­sos que s'auto­a­li­men­ten i que mul­ti­pli­quen per aquesta raó el seu impacte.

Com­par­tim una moneda que no con­tro­lem. Els països grans de la UE, Ale­ma­nya i França, tenen eco­no­mies con­tracícli­ques res­pecte de la nos­tra. Quan les seves crei­xien poc entre el 2000 i 2008 el Banc Cen­tral Euro­peu va bai­xar els tipus d'interès per incre­men­tar el con­sum i això va rees­cal­far l'eco­no­mia espa­nyola, que a través de la cons­trucció va sobrein­ver­tir, per l'abundància i baix cost del diner, en excés sobre el que ens con­ve­nia. Ara que les eco­no­mies ale­ma­nya i fran­cesa crei­xen i l'espa­nyola no, el risc de la inflació en aquells països fa ele­var el tipus d'interès, la qual cosa no ens convé perquè retarda i difi­culta el nos­tre crei­xe­ment. És un mal menor perquè l'alter­na­tiva és pit­jor: la sor­tida de l'euro seria un cata­clisme econòmic que no ens podem per­me­tre...

Hem, doncs, de millo­rar la nos­tra com­pe­ti­ti­vi­tat, és a dir fer els nos­tres pro­duc­tes i ser­veis més barats, la qual cosa sig­ni­fica gua­nyar en pro­duc­ti­vi­tat perquè no podem deva­luar la moneda per reduir el preu del que venem fora i enca­rir el que impor­tem, que aug­men­ta­ria la demanda interna dels pro­duc­tes naci­o­nals. S'han de fer refor­mes estruc­tu­rals específiques, perquè hem de fer-les com­pa­ti­bles amb el man­te­ni­ment de la pro­tecció social. No podem des­man­te­llar l'estat del benes­tar fruit d'anys d'esforç i de con­sens.

Hem de modi­fi­car la legis­lació labo­ral fent que la nego­ci­ació col·lec­tiva es sim­pli­fi­qui i es faci­liti el pacte entre sin­di­cats i empre­ses reduint el nom­bre de tipus de con­trac­tes labo­rals. Hem de for­mar i reo­ri­en­tar els atu­rats perquè puguin tro­bar una feina dife­rent a la que tenien, que en molts casos ja no tor­na­ran a tro­bar. Hem de reduir la càrrega del ser­vei de salut fent, per exem­ple, que les visi­tes que es fan al ser­vei d'urgències i que resul­tin no ser tals paguin una pena­lit­zació, hem de reduir el ser­vei hos­pi­ta­lari quan sigui pos­si­ble resol­dre el pro­blema sense la neces­si­tat d'uti­lit­zar-lo; hem de alleu­jar la càrrega dels jut­jats dei­xant en l'àmbit admi­nis­tra­tiu la solució d'infrac­ci­ons menors, civils, labo­rals i mer­can­tils perquè el sis­tema judi­cial, sem­pre insu­fi­ci­ent, es con­cen­tri en les qüesti­ons impor­tants i les resol­gui amb més rapi­desa; hem de dife­ren­ciar el paga­ment pels ser­veis d'edu­cació quan l'estu­di­ant per cau­ses objec­ti­ves i no estruc­tu­rals no ren­deix; hem de millo­rar l'eficiència de la funció pública; hem d'opti­mit­zar el nos­tre sis­tema impo­si­tiu espe­ci­al­ment pel que fa a les ren­des de capi­tal més difícils de con­tro­lar que les deri­va­des del tre­ball...

Una situ­ació com la pre­sent reque­reix fer recaure el pes de la crisi més sobre les clas­ses econòmica­ment més for­tes que sobre les més febles, però fer el con­trari és més fàcil encara que sigui més injust. És una temp­tació que hau­ria d'evi­tar el govern.

Les refor­mes que neces­si­tem són com­ple­xes perquè han de tenir con­creció i focus per resol­dre els pro­ble­mes on son. No es poden gene­ra­lit­zar les solu­ci­ons. L'acció pública no ha de ten­dir a l'igua­li­ta­risme, ha de ser igua­la­dora en les opor­tu­ni­tats i, per tant, ha de ser dife­ren­ci­ada i específica en funció de fets i cir­cumstàncies con­cre­tes. Com va dir Max Weber, aquesta acció política ha de ser un exer­cici cons­tant fet amb clare­dat i trans­parència per no veure's traït per les con­seqüències de les ini­ci­a­ti­ves adop­ta­des. Cal que el remei no sigui pit­jor que la malal­tia que vol curar.