Mestre d'amor

La lluna és llesta i sap que sense l'amor no hi ha qui vis­qui. Per això de tant en tant es fa plena i ens empeny a aire­jar els nos­tres ins­tints. Al llarg del temps ens ha ense­nyat que d'amors n'hi ha molts. La majo­ria són visi­bles (i pre­vi­si­bles, i estruc­tu­rats, i avor­rits i por­ten anell de com­promís) però n'hi ha uns altres que viuen invi­si­bles com els bom­bons embo­li­cats, aquells que tenen licor a dins. Aquests amors dis­crets, imper­cep­ti­bles, de no ho hau­ria pas dit mai, són els que sos­te­nen la huma­ni­tat, els que per­me­ten que el desig i la passió no es podrei­xin dins d'una ficció literària o pas­sin les hores en una sèrie de sobre­taula. Parlo de la mena d'amor que, com el dolor, crema per dins com si fos aiguar­dent. De l'amor que, com una espelma encesa enmig d'una tra­mun­ta­nada, no minva el seu furor ans s'acreix en la des­me­sura, en la noc­tur­ni­tat, en el secret, en la lli­ber­tat.

L'amor passió és aquell que no es cansa de fer l'amor, que demana perdó quan cal, que genera un estat d'addicció pro­per a la droga i un estat de follia sem­blant a l'al·luci­nació. L'amor passió posa a mil, té febre i ganes de pene­trar, de viure dins l'altre amb per­manència, de ser l'altre. És com una pàtria, un lloc que fa impos­si­ble la fugida. En les urpes d'aquesta emoció vis­ce­ral, la bellesa viu en un ros­tre harmònic, en un cos tan­gi­ble, en uns lla­vis com­ple­men­ta­ris, en una única saliva. No cal anar al cinema, ni bere­nar en una cafe­te­ria més o menys sòrdida; no cal pas­se­jar per les avin­gu­des ni fer-se regals: pot­ser un lli­bre, un bar­ret o un paquet de tabac buit.

Amor ter­ri­ble, en tant que pre­gon i sagrat; amor que demana esforç per no mani­fes­tar-se amb ram­pells mamífers en qual­se­vol banda; amor que sub­juga les lleis de l'ordre i ali­menta i dóna un sen­tit glo­bal a l'existència, al fet de lle­var-se, a les ganes de riure, a recrear-se en el plor; un amor que fa sor­tir ales, i les talla quan no hi ha pell ni carn ni sexe.