Vacances pagades

S'ha dit tant que l'acti­tud del pre­si­dent Zapa­tero davant la crisi econòmica ha estat erràtica, vacil·lant i feble, s'ha insis­tit tant que hi ha hagut manca de lide­ratge, que ara Zapa­tero s'esforça a apa­ren­tar que governa i fins i tot que mana. Això es veu en diver­sos ges­tos i acti­tuds. Per exem­ple, l'entos­su­di­ment a impo­sar la jubi­lació als 67 anys i la resta de refor­mes anti­so­ci­als. Aquesta xifra dels 67 anys no la hi trau­ran pas del cap i, segons diuen, els sin­di­cats ja són a punt d'empas­sar-se l'ham. Després deu­ran expli­car els grans avan­tat­ges que han obtin­gut a canvi de cedir i tole­rar l'obsessió pre­si­den­cial. Deu­ran dir que l'incre­ment de l'edat de jubi­lació, en rea­li­tat, sem­bla un fet més cri­da­ner que no és, que han acon­se­guit aigua­lir-lo, que no afecti gaire gent, i que a la fi té una importància gai­rebé simbòlica. Zapa­tero haurà fet pas­sar la seva i els sin­di­cats hau­ran demos­trat bona cin­tura nego­ci­a­dora, fle­xi­bi­li­tat i astúcia. Ja podem con­ti­nuar enda­vant. Par­lem de con­ve­nis? Par­lem d'hora­ris labo­rals? Algun dia també tocarà par­lar de vacan­ces. Ja es veu venir. Allò que, als anys 60, encara amb per­ple­xi­tat, la gent, que venia d'una època dura, en deia “vacan­ces paga­des”. Tot això s'haurà d'anar arre­glant, adap­tant al món actual, reta­llant-ho, escurçant-ho en nom de la pro­duc­ti­vi­tat i la com­pe­ti­ti­vi­tat. De mica en mica, amb una insistència tenaç i cons­tant, el capi­ta­lisme va des­mun­tant l'estat social i con­dem­nant les gene­ra­ci­ons joves a una vida més precària i des­pro­te­gida que la dels seus pares i avis. I els ano­me­nats agents soci­als reac­ci­o­nen amb la mai prou llo­ada fle­xi­bi­li­tat. Zapa­tero, que va començar repre­sen­tant el retorn del pro­gres­sisme després de les dues legis­la­tu­res d'Aznar, ara vol pas­sar a la història com a l'home que va posar la jubi­lació als 67 anys. Però això no s'atura aquí. Aquell que la posarà als 70 ja s'ha tret la samar­reta del Che Gue­vara i ja no alça el puny en els actes de les Joven­tuts. I la decisió serà tan impres­cin­di­ble i ina­jor­na­ble com ara. No caldrà viure gai­res anys per veure-ho.