4.757.302, 22
Són euros. I és a tall d'exemple. Fins i tot algú podria tornar a dir que es tracta de la xocolata del lloro, però la xifra que encapçala aquest escrit és la que surt de sumar les “compensacions econòmiques del 2010 concedides als ajuntaments de Catalunya per retribuir càrrecs electes locals”. Quan hom mira el contingut de la resolució (de 13 de gener d'enguany), s'adona que es tracta sols de les destinades als municipis de menys de 2.000 habitants (que són un xic menys de la meitat dels que hi ha a Catalunya) i que són les retribucions que van ser establertes per l'antic govern, d'acord amb un decret de l'any 2008. En definitiva, la dada permet fer algunes reflexions i, sobretot, una pregunta.
Primera reflexió: el lloro menja molt. La tasca dels càrrecs municipals electes als ajuntaments de menys de 2.000 habitants és poca, per no dir nul·la en el cas de qui està a l'oposició. I malgrat això i la suposada vocació de servei, i el fet que poden compatibilitzar la gestió a l'Ajuntament amb qualsevol altra feina (incloent-hi la d'advocat urbanístic, o la de promotor d'obra al municipi veí...), continuen cobrant. Pensem seguidament en el que cobren en l'altra meitat dels municipis catalans, i ens hi surt un lloro que més aviat sembla un gall dindi per Nadal. I sobretot, no diguem que això és el que evita la corrupció municipal, ja que els regidors corruptes, democràticament distribuïts entre tota mena de partits amb quota de poder, han existit i existeixen malgrat les remuneracions. Paguem el menjar del lloro i el lloro potser no en té prou.
Segona reflexió: fa molt temps que hem oblidat que els contribuents no tenim cap obligació de donar menjar a aquest lloro, excepte quan, present als plens municipals o en reunions relacionades, li paguem les dietes, perquè la feina s'ha de pagar, la representació en si mateixa, no. Aquesta retribució, directament relacionada amb la productivitat, expulsaria d'aquests càrrecs la gent que n'ha fet una lucrativa professió, en la qual, emparant-se en l'autonomia municipal, els mateixos alcaldes s'autodeterminen el sou, en molts casos superior al del president del govern d'Espanya. Evidentment, no és estrany que en temps de campanya (la pròpia o d'altres) aquests regidors que paguem tots passin el dia a la seu del partit, la qual cosa vol dir que el partit, a més de la seva subvenció (escandalosa), té part del personal pagat per tots nosaltres. Un dia, a més, podríem parlar dels “delegats del lloro”, amb el nom d'assessors, que en nombre incomptable i sense distingir color polític han anant inundant els consistoris, convivint amb els tècnics, i perpetuant el seu lloc, tocat per la vareta màgica del partit de torn. No sabem si substitueixen els tècnics o els mateixos regidors; en tot, el lloro menja doble, quan no hauria de cobrar res.
Tercera reflexió: hi ha un munt de lloros al país, i en posaré sols un exemple: un país petit, on “des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí” (Llach dixit), requereix delegats del govern de la Generalitat? Ens va semblar bé que desapareguessin els quatre governadors civils, però ves per on, hem creat els nostres, i són set. El pagador és el mateix de sempre, i els asseguro que això no fa augmentar gens l'autogovern, o la descentralització, o l'eficiència. Problemes d'haver adoptat fórmules caduques d'administració pública, pensant que pel fet de retolar-les en català eren millors. I la qüestió cabdal: posarà fi a aquesta rèmora (més seriosa que això de tres conselleries, o deu alts càrrecs) el nou govern de la Generalitat?
