Veritat o mentida?

La per­cepció que tenim quan som petits sobre les pro­pi­e­tats del plor regis­tra una evo­lució simi­lar a la força que ator­guem a la veri­tat quan, al pic de la joven­tut, cre­iem que és l'eina per can­viar el món. En tots dos casos, arriba un moment que ens ado­nem que ni l'una ni l'altra ser­vei­xen per modi­fi­car la rea­li­tat. Això és, a la pràctica, el que molts en diuen fer-se gran. Quan som menuts dei­xem de fer rebe­que­ries sen­zi­lla­ment quan veiem que no obte­nim el que volem. Aquest procés no és homo­geni i fins i tot hi ha excep­ci­ons: n'hi ha que són adults i les enra­bi­a­des encara els fun­ci­o­nen. Però la norma gene­ral és que a par­tir d'una certa edat ja sabem que les llàgri­mes no són una vareta que tenim per can­viar les coses, sinó que són una vàlvula de des­com­pressió per expres­sar la ràbia, la frus­tració o el dolor. Amb la veri­tat el procés és simi­lar. De petits ens recal­quen molt que no s'ha de men­tir: la men­tida té càstig i l'auten­ti­ci­tat es pre­mia. Suposo que és per això que en l'ado­lescència i en la pri­mera edat adulta expe­ri­men­tem una rebel·lia con­tra tot allò que per­ce­bem com a mani­pu­lació, fal­se­dat o que ente­nem com una veri­tat en la qual no com­bre­guem. Però un cop pas­sada aquesta etapa, tor­nem a cons­ta­tar quin és el pes de la rea­li­tat: com­pro­var com la veri­tat no té tots els poders màgics que cre­iem que posseïa i que molts cops perd la bata­lla con­tra la men­tida. Davant d'aquesta cons­ta­tació, molts obli­den la veri­tat i apos­ten per la men­tida com a cavall gua­nya­dor, d'altres no la com­ba­ten i alguns, pocs, man­te­nen la capa­ci­tat d'enra­biar-se davant la fal­se­dat.