A mi no em manes

Quan vaig entrar a tre­ba­llar a l'Avui era la més jove de la redacció. Era tan nena que tot­hom em feia més gran: sos­pito que ara no em faria ni la mei­tat de gràcia. Ha pas­sat tant de temps que els nous lli­cen­ci­ats en peri­o­disme podrien ser fills meus. Fins aquí, cap pro­blema: l'enve­lli­ment és llei de vida. El pro­blema es plan­teja quan els més joves no estan per sota teu, sinó per dalt.

Men­tre la per­sona que et mana et supera en anys, la jerar­quia labo­ral té una lògica. Però quan l'ordre gene­ra­ci­o­nal es trenca i et sorprèn l'acne juve­nil del teu cap de secció, des­co­brei­xes dues coses: que ja tens una edat i que n'hi ha que tenen menys experiència però que han arri­bat més amunt. Aquesta cons­ta­tació pot fer mal fins i tot quan esca­lar llocs de tre­ball a la feina no entra ni de broma dins dels teus interes­sos. No estem pro­gra­mats per obeir algú que duia bol­quers quan nosal­tres ja ens havíem eman­ci­pat. Més aviat tenim la temp­tació d'adop­tar una acti­tud pater­na­lista enfront del nano que cobra per donar-nos ordres (caure-hi és un error, segons els manu­als de bona con­ducta empre­sa­rial).

Vaig donar clas­ses en una facul­tat de peri­o­disme durant pocs anys, però sufi­ci­ents perquè hi hagi diver­ses pro­mo­ci­ons de pro­fes­si­o­nals que em van tenir de pro­fes­sora. Al prin­cipi els meus exa­lum­nes feien de beca­ris en dia­ris, ràdios i teles; després els més afor­tu­nats es van anar col·locant en pla­ces fixes, i ara estic entrant en una fase deli­cada: em tru­quen antics alum­nes per encar­re­gar-me arti­cles. El següent pas arri­barà quan m'adoni que aquests exa­lum­nes amb càrrec ja tenen arru­gues, es pen­ti­nen uns cabells blancs i els toca obeir uns supe­ri­ors més joves que ells.

Segons una enquesta recent, a un 83% de tre­ba­lla­dors no els faria res tenir un jefe més jove. A mi segu­ra­ment tam­poc, però remarco el segu­ra­ment perquè no se sap mai fins a quin punt som vícti­mes de les parts més fos­ques de la con­dició humana. Pot­ser exi­gi­ria al supe­rior jove que s'esforcés més que un de vell a l'hora de demos­trar que té prou auto­ri­tat moral per manar-me. Pot­ser me'l mira­ria amb recel, o pen­sa­ria que és un trepa, o em pre­gun­ta­ria què ha fet aquest xicot per merèixer la feina que té. Si resulta que el xicot és el fill de l'amo, el recel tin­dria fona­ment. Però si ha acce­dit al lloc de tre­ball per altres mèrits, la meva mal­fiança seria sobre­tot perquè tinc inte­ri­o­rit­zada una equació falsa: que algú més jove que jo equi­val a algú menys pre­pa­rat.

Hau­ria d'anar can­vi­ant de xip amb urgència, perquè aviat seran majo­ria els càrrecs direc­tius nas­cuts després de mi. A més, i encara que costi de creure, no m'ha agra­dat mai manar.