Ensenyar el cul

És un acte de pro­testa o de rea­fir­mació? De pro­pa­ganda, diria un ter­cer, o de sub­missió, apun­ta­ria un quart per allò de bai­xar-se els pan­ta­lons. Els pro­poso aquest gra­a­aan dilema perquè a prin­cipi d'aquest any una de les ico­nes de la dècada pas­sada, però de plena actu­a­li­tat, va ser motiu de por­ta­des als dia­ris digi­tals de mig món. El motiu és molt sen­zill: es va pas­se­jar per París amb el cul a l'aire. Que Lady Gaga l'ense­nyi no hau­ria de ser notícia. Una dona que ha fet de la pro­vo­cació una marca, un estil de vida, no ens hau­ria de sor­pren­dre. El que hau­ria de ser cri­da­ner és que algú expo­nent de la màxima dis­creció ens mostrés el final de la seva esquena en un gest que tant podria sig­ni­fi­car arrogància, des­a­fi­a­ment, com des­ver­go­nyi­ment o rea­fir­mació en les seves con­vic­ci­ons. Ara, no em nega­ran que és ben curiós aquest com­por­ta­ment de bai­xar-se els pan­ta­lons i aire­jar les gal­tes! Els ente­sos en el tema –de tot hi ha a la vinya del Senyor– diuen que els pri­mers pan­de­ros mos­trats sense ver­go­nya i amb molt d'orgull es remun­ten a l'època romana segons recu­llen algu­nes de les cròniques de Flavi Josep. L'his­to­ri­a­dor jueu que va dei­xar constància de les rela­ci­ons entre l'Imperi Romà i els jueus durant el segle I després de Crist ja apun­tava en una de les seves cròniques que els sol­dats romans havien ense­nyat els seus culs als pele­grins jueus per mofar-se'n. Per tant podríem deduir que en el seus orígens l'acte era amb volun­tat de pro­vo­car i de pro­tes­tar. Els mao­ris es veu que tenen un cos­tum ances­tral, el whaka­po­hane, un ball que, en ense­nyar el cul a la con­currència, passa per ser molt més que una dansa. Cons­ti­tu­eix un dels insults més greus que us puguin llançar aquests illencs amb cara de pocs amics. Els lli­bres d'història també recor­den que unes nat­ges poc ami­ga­bles van rebre el lle­gen­dari capità Cook quan va atra­car l'Ende­a­vour a prin­cipi de segle divuit a les cos­tes d' Oce­a­nia amb males inten­ci­ons, i aquell gest de ben­vin­guda que li van pro­cu­rar els nadius va que­dar immor­ta­lit­zat com una tra­dició en les lla­vors ten­ses rela­ci­ons entre Nova Zelanda i la Gran Bre­ta­nya. D'aquí es podria des­pren­dre que més que donar la cara els dona­ven l'esquena o la part del final per mos­trar amb orgull el seu rebuig i, de retruc, rea­fir­mar-se en el seu caràcter. Si fa o no fa una lec­tura simi­lar amb una bar­reja d'aquests con­cep­tes també es pot veure o inter­pre­tar a l'arre­man­gada dels kilts esco­ce­sos, immor­ta­lit­zada pel cinema a Bra­ve­he­art de Mel Gib­son, on William Wallace i els seus ago­sa­rats sequaços defen­sa­ven Escòcia dels britànics. Als Estats Units, s'arriba a l'extrem que de manera orga­nit­zada un cop l'any a Laguna Niguel, a Califòrnia, milers de per­so­nes es reu­nei­xen a la vora de la via del tren per salu­dar amb el cul a l'aire els pas­sat­gers dels trens de la com­pa­nyia Amtrak. I no fa gaire la secció cata­lana de les joven­tuts del sin­di­cat UGT, Ava­lot, va dedi­car a la patro­nal CEOE una bai­xada de pan­ta­lons davant de la seu a Madrid. I la més recent, com­par­tint pro­ta­go­nisme amb Lady Gaga, l' hem vist aquests dies de Nadal. Sense anar més lluny, hem tin­gut un per­so­natge ben nos­trat ense­nyant-nos-el, el cul. Sí, el caga­ner. En una cul­tura tan esca­tològica com la nos­tra hau­ria de ser, no un fet nor­mal, però sí que pot­ser no s'hau­rien de fer tants esca­ra­falls quan veiem aquesta mani­fes­tació que uneix un cos­tum ances­tral amb una rei­vin­di­cació lli­gada a una rea­fir­mació gru­pal. Fins i tot la savi­esa popu­lar recull aque­lla dita de “Quan li ha vist el cul diu que és feme­lla!”.

Si abans deien que la cara és el mirall de l'ànima, allò tan clàssic de: “Amb la cara paga” i que per tant qui donava la cara era senyal de trans­parència, de cre­di­bi­li­tat i de con­fiança, ara sem­bla que amb aquest canvi de para­digma que intro­du­eix la diva i segons mar­quen els nous temps, és al revés: si no ense­nyem el cul no ani­rem enlloc o no serem ningú. Tinc un amic, que no és pre­ci­sa­ment sos­pitós de ser una fas­hion vic­tim, que diu que depen­dria de la per­sona, però algú que li ensenyés el cul li merei­xe­ria molt més res­pecte que no algú que li anés de cara. Per què?, li pre­gunto, i ell em res­pon: perquè segur que no tin­dria res a ama­gar. Com ho veuen?