ETA com a pretext

Cada nou pas d'ETA en el camí cap a la seva des­a­pa­rició és res­post amb des­con­fiança però sobre­tot amb neguit per les for­ces polítiques i soci­als d'obediència espa­nyola, pels autèntics demòcra­tes, com s'afar­ten d'auto­pro­cla­mar-se. I els cam­pi­ons d'aquesta fat­xen­de­ria –no exempta de cinisme– són els del PP, els matei­xos que exhi­bei­xen la Cons­ti­tució espa­nyola com si es tractés d'un text sagrat. La fe dels con­ver­sos té aquests coses: hi arri­ben tard i quan hi arri­ben tenen una neces­si­tat impe­ri­osa i fins i tot impúdica de fer-ne osten­tació.

La majo­ria dels pro­nun­ci­a­ments polítics no per suats i pre­vi­si­bles han estat dece­be­dors i covards. Espe­rava amb interès què en diria, però, el fla­mant nou pre­si­dent de Cata­lu­nya, Artur Mas, aquest sí m'interes­sava, és el pre­si­dent d'una part del meu país. No sé si par­lar de decepció. En tot cas, que el Pre­si­dent vagi a remolc de les pro­cla­mes incendiàries de l'espa­nyo­lisme més tro­nat no em genera cap mena d'entu­si­asme. Més aviat –amb tota sin­ce­ri­tat– sento tris­tor. I m'obliga a repen­sar els motius pels quals CiU va donar cober­tura política a la llei de par­tits que per­pe­tra­ven el PSOE i el PP, l'ins­tru­ment uti­lit­zat per ins­tru­men­ta­lit­zar el Par­la­ment basc i con­ver­tir-lo en un reflex fal­se­jat de la rea­li­tat social i política basca. Única­ment gràcies a aquesta nefasta llei és pos­si­ble que al Par­la­ment basc hi hagi una majo­ria de signe des­ca­ra­da­ment espa­nyo­lista i que el PNB –soci de CiU– pur­gui les seves penes a l'opo­sició.

El naci­o­na­lisme català, per molt d'ordre que sigui, hau­ria de ser capaç d'ofe­rir alguna cosa més que sumar-se a la pro­cessó cada cop que el PP i el PSOE toquen les cam­pa­nes, de tenir una veu dife­ren­ci­ada i ofe­rir mati­sos impres­cin­di­bles que l'espa­nyo­lisme és incapaç de mos­trar. Avui, l'existència d'ETA és el pre­text a què s'aferra l'espa­nyo­lisme ram­pant per negar qual­se­vol sor­tida democràtica al con­flicte basc i per man­te­nir els pri­vi­le­gis ins­ti­tu­ci­o­nals que s'han ator­gat. N'hi ha que con­tra ETA viuen molt bé, que con­tra ETA són algú i que sense ETA temen tor­nar a posar de mani­fest no només la seva medi­o­cri­tat sinó també la seva intran­sigència i un ADN pre­de­mocràtic.