Desconcert

A la uni­ver­si­tat d'Indi­ana, cada prin­cipi de semes­tre vaig a la lli­bre­ria del cam­pus a veure quins lli­bres assig­nen els altres pro­fes­sors per als seus cur­sos. Així des­co­breixo nove­tats i veig quins lli­bres són impor­tants. A la classe de lite­ra­tura fran­cesa lle­gei­xen la novel·la Calom­nies de Linda Lê. A ale­many fan ser­vir una anto­lo­gia de tex­tos sobre la república de Wei­mar com­pi­lada per Anton Kaes, Mar­tin Jay i Edward Dimend­berg. A geo­gra­fia lle­gei­xen Bio­ca­pi­tal. The Cons­ti­tu­tion of Post­ge­no­mic Life, de Kaus­hick Sun­der Rajan, sobre com el “capi­ta­lisme tec­no­ci­entífic” deter­mina la inves­ti­gació bio­tec­nològica i el con­trol sobre la vida humana.

M'apunto les referències però no com­pro cap lli­bre, perquè ja els com­praré a les lli­bre­ries inde­pen­dents que s'anun­cien a Ama­zon. De fet, als Estats Units ja no hi ha lli­bre­ries, perquè s'ho han men­jat tot les cade­nes Bar­nes&Noble i Bor­ders. La lli­bre­ria d'Indi­ana per­tany a Bar­nes&Noble i la uni­ver­si­tat obliga els pro­fes­sors a dema­nar els lli­bres dels cur­sos allí, de manera que s'ha creat un mono­poli edu­ca­tiu i edi­to­rial que ha ensor­rat les lli­bre­ries locals que que­da­ven.

Tot pas­se­jant per la lli­bre­ria, topo amb els lli­bres del meu curs sobre naci­o­na­lisme català. Lle­gim Almi­rall, Tor­ras i Bages, Prat de la Riba, Mara­gall, d'Ors, Nin, Pla, Pujol, Ter­mes i Colo­mi­nes, Rubert de Ventós, López Bofill. Sem­pre donant vol­tes sobre el mateix: que si Cata­lu­nya, que si Espa­nya, que si la Renai­xença, la llen­gua, la bur­ge­sia, el nou­cen­tisme, la repressió, els altres cata­lans. Si un dia em pogués allu­nyar d'aquest racó i dedi­car-me a la lite­ra­tura fran­cesa, als atacs al par­la­men­ta­risme a l'Ale­ma­nya d'entre­guer­res o a la bio­política fou­cal­ti­ana. Però si alguna vegada intento empren­dre aquest camí (un petit frag­ment filosòfic, una nota a peu de pàgina sobre les for­mes de tre­ball con­tem­po­rani), les cames de seguida em tre­mo­len, em sento fora de lloc i torno ràpid cap a les pro­blemàtiques cone­gu­des del meu país. Però encara estic més per­dut: si em cen­tro només en Cata­lu­nya, em sento pro­vincià, però voler ser cos­mo­po­lita i uni­ver­sal és la forma més funesta de pro­vin­ci­a­nisme. El des­con­cert, doncs, és evi­dent.