1930

El Rouco li devia escal­far les ore­lles, perquè una d'així no podia sor­tir d'ell. El cas és que el Sant Pare, vin­gut a casa, va dir que avui dia a les Espa­nyes els de missa estem com el 1930, amb Satan “rugi­endo” con­tra els catòlics.

Em temo que el sus­dit car­de­nal en aquells anys encara era a les but­xa­ques del Pare Etern, però tant se val, ha sor­tit de mena “rugi­endo” per l'altra banda. I no ho veu clar.

És cert que l'Azaña, àlies el Ver­ru­gas, va decla­rar solem­ne­ment, com un Robes­pi­erre de but­xaca, que “España ha dejado de ser católica”. S'hi va conèixer. Dia vingué en el qual els meus de can Culapi s'hague­ren de treure faixa i sotana, ense­nyant unes cal­ces o massa estre­tes o massa bal­de­res. A hores males, el meu col·legi Bal­mes va dir-se Acadèmia Penya­fort. I no en dic més, que en diria mol­tes. El fer­vor men­ja­ca­pe­llans va dar-nos els car­nat­ges i els màrtirs del 1936.

Però, jus­ta­ment en aquests dies, vam viure un esclat de cris­ti­a­nisme com mai. Almenys a Cata­lu­nya. Només una. A la Fede­ració de Joves Cris­ti­ans passàvem de deu mil, érem els reis del bàsquet, del ping-pong i de les cara­me­lles. A hores males, més de dos-cents màrtirs.

Espa­nya ja no era catòlica. Però l'Azaña va morir amb els sagra­ments. Diuen. I hi va morir el Com­panys, com sap tot­hom i s'ho callen. Si voleu, aquells pro­homs eren anti­catòlics, però no eren anti­cris­ti­ans.

Ben clar, del 1930 al 1939, no érem com ara. Ara les ballem pit­jors.

Cert que, en aquells dies pas­sats, n'hi hagué de fanàtics men­ja­ca­pe­llans, tal­ment la nos­tra crosta se les feia a tor­na­jor­nals. Però ara, amb el Rouco enyo­rant temps pas­sats no fa massa, patim un fana­tisme fet carcúndia no ja con­tra el cato­li­cisme. És con­tra qual­se­vol bes­llum de cris­ti­a­nisme. Només cal veure'ls enfa­ris­to­lats amb en Gaudí.

Però hi ha un pit­jor. No hi ha bro­tada de joia en una església, avor­rida fins en les cançons, men­tre els cape­llans joves ens sur­ten de la crosta i els vells s'enre­vei­xi­nen empa­rant-se en un con­cili que turu­rut viola.

Escric tran­quil. Sense que ho aca­bem d'enten­dre, l'Església sura fins quan sem­bla negar-se. Hi ha l'Espe­rit Sant.